El nombre d’aturats el mes d’abril han estat de -73.890 i l’atur baixa de la xifra dels 3 milions per situar-se en 2,79 milions. Els afiliats a la Seguretat social desestacionalitzats augmenten fins als 20,66 milions de persones, que és una xifra rècord.
El mes d’abril han tornat a reduir-se els aturats i és el segon mes consecutiu de descens, si bé ha coincidit amb la Setmana Santa que sempre és una bona època per a l’ocupació. Però així i tot les xifres són de rècord perquè la mitjana de reducció de l’atur el mes d’abril de la darrera dècada ha estat de prop de -39.000 treballadors, molt per sota del registre del 2023. Per tant, és lògic que el govern espanyol i tots els autonòmics, siguin del color que siguin, celebrin els resultats i s’atribueixin els mèrits. Però aquests autoelogis haurien de venir compensats per la capacitat d’identificar els problemes que les mateixes xifres assenyalen, perquè de no ser així passem d’un legítim reconeixement de la bondat de les dades a la propaganda política crua i pelada.
Perquè la primera evidència és que la meitat de l’augment dels llocs de treball, concretament 238.436, s’han concentrat a l’hostaleria. Sense exagerar, podem dir que el mecanisme que salva la cara no és massa diferent que el de l’època de Franco. El turisme intern i internacional genera tota una ocupació i activitat econòmica que millora substancialment les xifres i en particular les de l’ocupació.
Però aquest fet té contrapartides importants que és un error extraordinari ignorar.
La més evident és que assenyala que Espanya continua ancorada en el mateix model de baixa productivitat, on l’hostaleria i la construcció tenen un paper determinant. És evident que no cal desqualificar aquests sectors, però sí que cal caracteritzar-los. L’ocupació que generen és de baixa formació, productivitat i salaris.
Només cal veure què passa amb les comunitats autònomes on el monoconreu turístic existeix: Canàries i Balears. Cap de les dues supera en PIB per habitant la mitjana espanyola, que està situada en els 25.498 euros. Balears, malgrat la seva posició privilegiada i història, està en els 24.866 euros i és la 8a comunitat autònoma en aquest rànquing. I Canàries encara queda molt més lluny, la 16a, i 18.990 euros.
I si d’aquesta perspectiva passem al cas concret de Catalunya podem constatar que els dos municipis turístics per excel·lència, Salou i Lloret de Mar, se situen molt enrere en el rànquing de municipis d’acord amb el seu PIB per habitant. Lloret de Mar arriba als 17.800 euros i Salou als 16.500, lluny de la mitjana catalana de 29.100 euros, ocupant respectivament els llocs 122 i 136 del rànquing de PIB per habitants per municipi de Catalunya.
Hi ha, però, més problemes. La qüestió que presentava el president de la patronal espanyola, Garmendia, que es produïa la contradicció que manquen llocs de treball i alhora l’atur és molt elevat, té un clar reflex en la situació turística.
A Catalunya 400.000 persones busquen feina, però les places d’hostaleria són cada vegada més ocupades per estrangers, majoritàriament de fora de la UE que són els que accepten salaris baixos. I això explica que hi hagi desocupats del país que no volen acollir aquesta demanda i una porta oberta a la immigració extracomunitària. Aquest perfil de treballador fa 10 anys representava el 22% del sector. Ara significa ja el 34%, 1 de cada 3 treballadors amb un increment lleugerament superior a 1 punt per any.
Aquestes persones al seu temps generen noves demandes d’habitatges socials i de determinades prestacions socials. I és que el sector turístic, que beneficia a altres sectors, com l’alimentació, el comerç, la construcció, el transport, té, però, una gran externalització de costos socials i d’oportunitat sobretot relacionats amb béns públics, com són la seguretat, la sanitat, la contaminació, etc. I tot això no es té en compte, però òbviament carrega sobre l’economia del país. I aquest és un dels clarobscurs de les xifres d’abril.
Una segona consideració és que es continua sense comptabilitzar els fixos discontinus inactius, que ara ja no són una xifra marginal com eren abans de la reforma i el seu interès estadístic era mínim. Ara representen un volum important que distorsiona les estadístiques d’atur. Constatem-ho.
Entre l’abril del 2019 i l’actual, l’atur s’ha reduït en unes 300.000 persones, però es calcula que els fixos discontinus inactius són 443.000, que no apareixen comptabilitzats i que si s’integressin com a aturats que són a les estadístiques, el balanç d’abril a abril 2019-2023 assenyalaria, no una reducció de les persones sense feina, sinó un augment de 100.000.
Una última consideració és que les brillants xifres de treballadors a la Seguretat Social, igual que en el nombre d’ocupats, no assenyalen la diferència entre treballadors a temps parcial o a temps complet. I, per tant, no expressen prou bé la realitat del mercat laboral, que només el còmput de les hores treballades ens indica d’una manera apropiada. L’ombra és que si s’utilitza aquest indicador, aleshores, el resultat no és ni molt menys brillant.
Loading ...
