Hi ha polítics que deixen una herència i polítics que deixen una factura. Emmanuel Macron i Pedro Sánchez tenen moltes diferències, però comparteixen una qualitat notable: cadascun pot exhibir unes xifres que li convenen i passar discretament per alt les que molesten. L’estadística és una senyora respectable; el problema comença quan el governant decideix convertir-la en la seva secretària de premsa.
França i Espanya ofereixen una lliçó útil. La primera creix poc, arrossega un deute i un dèficit més compromesos i necessita recuperar el dinamisme productiu. La segona creix força més, fins i tot per habitant, i presenta una pressió pressupostària relativament menys severa.
Semblaria que el cas està resolt: Macron perd, Sánchez guanya. Però els països no són una cursa de cent metres i les societats no viuen del percentatge del PIB, per molt que al ministre de torn li agradi anunciar-lo amb posat de descobridor.
L’herència francesa: riquesa present, futur hipotecat
França conserva un avantatge material substancial. En l’indicador de consum individual efectiu, amb la Unió Europea igual a 100, arriba a 104, mentre que Espanya es queda en 92. La renda disponible ajustada de les llars franceses també és superior.
És a dir: el país que avui creix menys encara ofereix, en conjunt, un nivell de vida més elevat. La realitat té aquestes indelicadeses amb les consignes.
Això no absol Macron. Els desequilibris fiscals, el deute i la feblesa del creixement constitueixen una herència incòmoda. Si no es recuperen la productivitat i la inversió, mantenir l’actual nivell de vida serà cada vegada més difícil.
França continua disposant d’una casa més ben moblada, però la hipoteca pesa i les reparacions s’ajornen. I els creditors, a diferència dels ministres, no solen aplaudir discursos.
L’herència espanyola: creixement amb peatge
Sánchez disposa de l’argument contrari. L’economia espanyola ha mostrat més dinamisme que la francesa. Hi han contribuït l’augment de l’ocupació i de la població, la immigració, el consum, el turisme, la inversió privada i els fons europeus.
Negar aquesta expansió seria absurd. Atribuir-la íntegrament a l’excel·lència del govern seria una altra forma d’absurd, més habitual i amb millor servei de comunicació.
El problema és la qualitat del creixement. Entre 2015 i 2025, els salaris reals mitjans van augmentar un 2,6% a Espanya, enfront de l’1,7% a França. Espanya guanya aquesta modesta competició, però deu anys per assolir una millora d’aquesta magnitud no conviden precisament a organitzar una festa major.
I el consum individual continua vuit punts per sota de la mitjana europea, mentre que França la supera en quatre.
La contradicció només és aparent. Quan augmenten els treballadors, els consumidors i els contribuents, augmenta la producció. Però també creix la necessitat d’habitatges, trens, carreteres, escoles, centres sanitaris i serveis públics.
Si les infraestructures i la capacitat dels serveis no progressen al mateix ritme que la població, el PIB puja i la vida quotidiana es complica. Es pot tenir una economia més grossa i un ciutadà més escanyat.
A Catalunya, aquesta distància entre la comptabilitat nacional i l’experiència diària es fa especialment visible en els problemes de Rodalies, la pressió sobre l’habitatge i els serveis saturats.
El temps perdut en un tren, el sobrecost d’un lloguer o la dificultat d’accedir a determinats serveis no desapareixen perquè el PIB publiqui un bon resultat. Els costos no sempre consten a la foto oficial, però sí a l’agenda de les famílies i a la comptabilitat de les empreses.
La gran comoditat del creixement extensiu
Aquí apareix la part més enverinada de l’herència. Un model que creix sobretot perquè incorpora més persones i més feina pot augmentar la recaptació i fer que el dèficit sembli més suportable en relació amb el PIB.
Aquesta bonança redueix la urgència política de corregir els dèficits d’inversió, les deficiències educatives i la baixa productivitat. La reforma sempre pot esperar fins dilluns; l’ocupació, mentre creixi, permet inaugurar divendres.
El cost que no apareix al PIB
El que avui es presenta com a èxit pot acabar convertint-se en una càrrega per al govern que vingui després. No és un destí inevitable: és el risc de consumir capacitat futura mentre s’exhibeixen els resultats presents.
Per mesurar-lo caldria mirar més enllà del PIB: l’estat del capital públic, els costos de congestió, la renda real després de pagar l’habitatge, la qualitat dels serveis i la productivitat. I, és clar, l’ensenyament… Ai, l’ensenyament!
En definitiva, no només quant produïm, sinó què queda d’aquest creixement després de pagar-ne els peatges.
Macron afronta el perill d’un país amb un benestar encara relativament alt i unes finances que l’amenacen. Sánchez, el d’una economia dinàmica que no aconsegueix convertir prou aquest impuls en una millora substancial del nivell de vida i de la capacitat pública.
Les herències són diferents, però comparteixen un defecte: el futur rep una factura que el present prefereix no llegir.
I les factures, com sabia qualsevol bon botiguer del país, acaben arribant encara que ningú les inclogui al discurs de Cap d’Any.
El deute francès i el creixement espanyol amaguen dues fragilitats que poden comprometre el futur. Share on X
