El passat 24 d’agost, amb motiu de la represa dels consells de ministres al Palau de l’Elisi després de les vacances, el president francès Emmanuel Macron féu un discurs retransmès en directe en què anuncià “la fi de l’abundància, de les evidències i de la despreocupació“.
Macron se sumava així a les veus cada cop més nombroses que semblen voler preparar l’opinió pública occidental per a un període particularment dur i decisiu, a causa de les crisis acumulades aquests darrers anys: la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i la inflació.
Es tracta d’afirmacions de gran gravetat, però en venir d’Emmanuel Macron cal prendre-les de forma particularment prudent, i fins i tot escèptica.
En primer lloc, Macron és un habitual dels discursos grandiloqüents que no es materialitzen en accions concretes. La declaració de guerra a la Covid durant la primera onada de la pandèmia en constitueix un bon exemple.
En segon lloc, Macron ha demostrat d’ençà que arribà a la presidència de la República Francesa el 2017 una gran manca de coherència, acompanyada de freqüents i dràstics canvis de rumb.
En són exemples la seva resposta a les protestes de les armilles grogues que suposà un gir de 180 graus, la seva erràtica i inconclusiva política en matèria de seguretat i immigració, o la propensió a sortir el talonari de xecs cada cop que se li planteja un problema. El seu darrer exemple, per cert, és la “prima inflació”, on les famílies que se situïn per sota d’un determinat llindar d’ingressos rebran per obra i gràcia de Macron un xec de 100 € i 50 més per cada infant.
Una mostra de la seva incoherència és que Macron hagi passat de ser un president percebut com el cúmul del neoliberalisme a engreixar el sector públic i mantenir França endeutada en récords històrics ja abans del coronavirus (98,1% del seu PIB el 2019).
El seu famós “costi el que costi” per preservar el voraç model d’ajudes socials de França durant la pandèmia ha arribat en els darrers mesos a un extrem insospitat que ha forçat l’executiu a nacionalitzar EDF, l’empresa distribuïdora d’electricitat de França, per evitar la seva fallida definitiva.
De fet, tan sols un dia després del seu apocalíptic discurs, el mateix Macron anuncià que revaloraria els sous de tots els nous mestres i que no permetria que cap professor comencés la seva carrera per sota dels 2.000 euros nets mensuals. Com encaixa això amb el seu discurs de 24 hores abans és un gran misteri.
La contradicció constant conté la que probablement és la tendència més evident de la presidència d’Emmanuel Macron: sense veritable programa polític des del dia que anuncià la seva candidatura l’any 2016, Macron ha governat França en funció de les urgències del moment i per rampells d’ímpetus que gairebé mai tenen conseqüències tangibles més enllà dels titulars de premsa.
Exemples d’aquests rampells inconclusius són el seu famós discurs de la Sorbona del 2017, on es proposava refundar la Unió Europea, o la freqüència dels seus contactes amb Vladímir Putin just abans de la invasió russa d’Ucraïna.
I és que com ja s’ha apuntat anteriorment, Macron sembla fer de la comunicació una finalitat política, com si un discurs seu tingués tant valor com una política pública profundament estudiada, dotada d’un pressupost coherent i executada conformement a un pla de quatre anys de durada. Aquesta peculiar manera de concebre la tasca de governar explica moltes coses del darrer i cataclísmic discurs d’Emmanuel Macron.
Ara bé, hi ha també un rerefons més preocupant al discurs de Macron, i és que té un fons comú amb allò que diuen i repeteixen nombrosos portaveus i càrrecs públics tant a Europa com als Estats Units. Això és, que anuncia patiments en els temps que vénen, i sembla implícitament preparar el terreny de l’opinió pública per a polítiques dures i impopulars, i possiblement restriccions de tot tipus.
Macron ha demostrat d'ençà que arribà a la presidència de la República Francesa el 2017 una gran manca de coherència, acompanyada de freqüents i dràstics canvis de rumb Share on X
Loading ...
