La impossible solució francesa de la crisi d’Ucraïna

De Moscou a Kíev, de Vladimir Putin a Volodymyr Zelensky, el seu homòleg ucraïnès. Emmanuel Macron ha tingut un començament de setmana mogut a Europa de l’est.

El periple del president francès recorda la “diplomàcia de les llançadores” de Henry Kissinger al 1973, quan el llavors secretari d’estat nord-americà saltava d’un país a un altre fent d’intermediari amb els protagonistes de la guerra del Yom Kippur de forma separada perquè no volien coincidir en una mateixa taula.

A diferència de Kissinger, però, Macron no disposa de la clau del conflicte que vol solucionar.

Per si la fotografia de la quilomètrica taula on Putin rebé Macron no fos prou explícita, Dmitry Peskov, portaveu del Kremlin, deixà en evidència poques hores després de la trobada que Rússia no considera França un interlocutor indispensable.

Preguntat pel principi d’acord que, segons el Palau de l’Elisi, Macron havia aconseguit arrencar a Putin, Peskov respongué: “és impossible, perquè França és un membre de la Unió Europea, i de l’OTAN, on no és el líder“.

I afegí: “un altre país és el líder d’aquell bloc. Així doncs, com podem parlar de cap acord?”

De quin bloc parlava Peskov, de l’OTAN o de la UE? Possiblement dels dos, a no ser que els considerés com una única aliança sota domini nord-americà. En qualsevol cas, deixà clar que França no lidera cap grup significatiu de països.

De fet, després de visitar Zelensky a Kíev, la darrera etapa del viatge a l’est d’Emmanuel Macron fou reveladora: Berlín. Allí es trobà amb el canceller alemany, Olaf Scholz, i amb el president polonès, Andrzej Duda.

Cap novetat sortí tampoc d’aquesta trobada trilateral, cosa que reforça la idea que la iniciativa de Macron no ha estat gens concloent.

En aquest viatge, Emmanuel Macron no tan sols ha jugat el paper de representant de la UE durant els sis mesos que dura la presidència francesa del Consell Europeu.

Ha estat també un intent d’exhibir l’autonomia estratègica tan reivindicada per Macron. Una autonomia que el dirigent francès somia des del començament del seu mandat portar a Brussel·les.

Però els altres estats membre veuen amb desconfiança les pretensions de Macron.

Temen que l’autonomia estratègica europea no sigui altra cosa que la política exterior i de defensa de França augmentada gràcies als mitjans de la UE i dels seus països respectius.

La política exterior i de defensa francesa beu encara de les fonts de Charles de Gaulle, i és particularment coneguda per la seva reivindicació de independència respecte als Estats Units.

Aplicada a l’actual crisi ucraïnesa, la política gaullista cercaria com a solució la neutralitat d’Ucraïna entre Occident i Rússia, una situació similar a les d’Àustria o Finlàndia durant la Guerra Freda. Sembla de fet la línia que l’Elisi hauria explorat amb Putin. Però es tracta d’una idea ara per ara inconcebible per als estats de la UE que patiren el domini soviètic.

Les ambicions geopolítiques franceses no estan a l’alçada de les seves capacitats

Però és que a més de no comptar amb el suport genuí de bona part de la UE (diguem-ne soft power), França s’afronta a un altre problema: la seva manca de mitjans per convèncer per coerció (hard power).

Fa 150 anys, des de la guerra franco-prussiana, que les ambicions geopolítiques franceses no estan a l’alçada de les seves capacitats.

Amb De Gaulle, França aixecà una mica el cap, però durant els últims 15 anys Alemanya ha esdevingut la locomotora europea, imposant la seva línia també en política exterior. Línia que es resumeix a fer seguidisme dels Estats Units en la major part de situacions.

I és clar, posats a escollir entre França i els Estats Units, la majoria de països europeus no tenen cap dubte de quin és l’aliat preferent. Putin és ben coneixedor d’aquesta situació, i l’escepticisme que ha demostrat amb la iniciativa de Macron no és gens d’estranyar.

 Loading ...