Barcelona necessita una llista ciutadana per sortir del bloqueig polític i institucional

Barcelona viu una de les etapes més desconcertants de la seva història recent. La capital catalana, que durant dècades va ser sinònim de dinamisme, innovació i ambició cívica, s’ha convertit en una ciutat que malda per reconèixer-se. La degradació de l’espai públic, la pèrdua de lideratge econòmic i cultural, la inseguretat creixent i la inacció davant els reptes socials i ambientals són símptomes d’un mal més profund: una crisi de governança i de projecte compartit.

El govern municipal actual és el més feble que Barcelona ha tingut en democràcia. Governa amb 10 regidors sobre un total de 41, és a dir, amb menys d’un quart del plenari. És una minoria que, per si sola, no pot aprovar res de substancial sense dependre d’aliances circumstancials, pactes fragmentaris o silencis còmplices. Aquest fet, lluny de ser un mer problema aritmètic, s’ha convertit en una paràlisi estructural.

Els barcelonins veuen com el consistori viu immers en una espècie de bloqueig institucional crònic, on les decisions importants s’ajornen, els projectes es desdibuixen i els grans reptes s’encaren amb gestos cosmètics. Mentrestant, els problemes s’acumulen:

• Inseguretat urbana: els furts i delictes violents continuen augmentant, especialment al centre i als barris turístics.
• Degradació de l’espai públic: brutícia, incivisme i ocupacions il·legals, aldarulls, que les policies locals no aconsegueixen o no volen afrontar.
• Fuita de talent i activitat econòmica: la ciutat ha perdut atractiu per a empreses i professionals qualificats, que prefereixen Madrid o altres capitals europees.
• Emergència de l’habitatge: els preus del lloguer continuen escalant mentre la política d’habitatge es redueix a titulars i gestos ideològics.
• Turisme descontrolat i desertització comercial: el model post-Covid ha empitjorat la convivència i ha buidat el teixit de proximitat.
• Una ciutat que costa reconèixer als barcelonins  és ingrata pels que hi venen a treballar i incòmoda pels que hi viuen; és una ciutat que funciona pels expats i turistes.

El resultat és una Barcelona sense direcció, on el debat públic s’ha empobrit i la gestió municipal s’ha convertit en un exercici de supervivència política. Cap dels altres partits amb representació al plenari no ha estat capaç d’articular una alternativa coherent ni d’oferir un projecte de ciutat capaç de despertar il·lusió o confiança.

El problema no és només del govern. Els partits de l’oposició —fragmentats, presos de càlculs partidistes o de lluites internes— no han sabut convertir el descontentament ciutadà en una proposta política sòlida. Es limiten a criticar, però no a construir.

Cada formació sembla més pendent de preservar el seu espai ideològic o de preparar les pròximes eleccions autonòmiques que no pas de pensar en la ciutat. No hi ha diàleg ni voluntat de pacte per donar una sortida al bloqueig. L’Ajuntament, com a institució, ha deixat de ser un espai de govern per convertir-se en un escenari de disputa.

Davant aquesta esterilitat, la ciutadania se sent orfe. Els grans col·lectius socials, professionals i econòmics de Barcelona observen amb preocupació com la ciutat perd oportunitats i com la seva veu no troba canals d’expressió política.

Quan la política no respon, cal que la societat actuï

Barcelona necessita un canvi de rumb. Però no vindrà dels partits que han demostrat ser part del problema. El que cal és una iniciativa cívica que recuperi l’esperit de ciutat, que superi les sigles i els dogmes i que posi al centre els grans reptes comuns: la seguretat, la cohesió social, la sostenibilitat, l’habitatge i la competitivitat.

Aquesta és la raó de ser d’una Llista Ciutadana per Barcelona: una proposta que neixi de la societat civil, amb persones provinents de diferents àmbits —professionals, empresaris, educadors, treballadors públics, activistes veïnals—, unides no per una ideologia, sinó per un compromís compartit amb la ciutat.

Una llista així no seria una tercera via difusa ni una coalició de sigles, sinó un moviment de regeneració democràtica. El seu objectiu: posar fi a la cultura del bloqueig i retornar la política municipal a la seva raó de ser, resoldre problemes concrets i millorar la vida dels ciutadans.

Una llista ciutadana pot aportar diversos beneficis immediats:

1. Independència dels partits: els seus integrants no han de respondre a consignes externes ni a interessos partidistes.
2. Competència professional: pot integrar persones amb experiència real en gestió, economia urbana, habitatge o seguretat.
3. Representació transversal: reflecteix la pluralitat real de Barcelona, més enllà dels blocs ideològics clàssics.
4. Rendició de comptes directa: com que no té estructura partidista, el compromís és només amb els electors.
5. Recuperació de l’autoestima cívica: permetria a la ciutadania sentir que pot recuperar el control de la seva ciutat.

Aquest model no és cap utopia. En moltes ciutats europees, les llistes de base ciutadana han estat clau per desbloquejar governs ineficaços i restablir la confiança entre la població i les institucions.

Una crida al coratge cívic

Barcelona necessita més que reformes puntuals; necessita una nova etapa política basada en el coratge, el sentit comú i la cooperació. El diagnòstic és clar: la ciutat està atrapada en un laberint de debilitat institucional i divisió partidista. I la sortida no vindrà dels mateixos actors que hi han contribuït.

Només una societat civil organitzada i decidida pot trencar aquest cercle viciós. Una llista ciutadana seria l’instrument per canalitzar aquesta energia, per dir prou a la inèrcia i per recuperar el que Barcelona ha estat sempre: una ciutat capaç d’il·lusionar-se i de liderar.

El repte és majúscul, però també ho és la urgència. El futur de Barcelona no pot quedar segrestat per la impotència d’una minoria ni per la resignació dels altres. És hora que la ciutat torni a ser dels ciutadans.

 Loading ...