El Govern presenta una llei per limitar la dependència de la publicitat institucional, però fixa el límit en un generós 35%. En un país on l’aritmètica és l’últim refugi de la retòrica, sembla que el resultat és menys revolucionari del que s’ha anunciat.
Hi ha lleis que neixen amb vocació èpica i moren a la comptabilitat. Aquesta nova Llei de Publicitat del Sector Públic pertany a aquesta nissaga. Es va anunciar com un instrument per blindar la independència dels mitjans i garantir-ne la transparència. Sonava gairebé a desamortització moral. Però quan hom examina la lletra petita —que és on s’amaga la veritat i, de vegades, el pressupost— descobreix que el límit establert és del 35% de la xifra de negocis de cada mitjà.
Trenta-cinc per cent
Convé aturar-se un instant a la xifra. A qualsevol manual elemental de gestió empresarial, una companyia que depèn en més d’un terç d’un sol client no és independent: és captiva. No cal dramatitzar; només cal sumar.
La qüestió, a més, no és només percentual, sinó conceptual. Aquest 35% s’aplica a cada capçalera –un diari, una ràdio, una televisió– o al conjunt del grup? Es calcula sobre la facturació total o només sobre els ingressos publicitaris? I què passa amb les grans empreses participades per l’Estat? També compten, o entren als llimbs estadístics?
La llei promet independència, però el límit sembla elegit amb una prudència exquisida: una xifra prou alta per no alterar els costums del sector. Una xifra que, segons les dades històriques, poques vegades ha estat superada pels grans grups tradicionals. És una limitació que limita poc. Una dieta que permet repetir postres.
Naturalment, cap mitjà de certa dimensió no ha protestat. Protestar contra un 35% seria com discutir una herència. Hi ha silencis que s’expliquen sols.
Si la voluntat fos veritablement preservar l’autonomia, el topall no hauria de superar el 10% o, sent generosos, el 15%. Però això obriria escenaris incòmodes, especialment a la premsa impresa, la fragilitat econòmica de la qual és coneguda. I la política, quan pot triar entre la puresa i l’estabilitat, acostuma a preferir-ne la segona.
L’assumpte es complica quan es consideren altres vies de finançament públic: convenis, subvencions, campanyes institucionals vehiculades per agències, aportacions autonòmiques o municipals. Si la llei no integra aquests fluxos en un còmput global, el límit serà una il·lusió comptable.
Perquè la transparència no sigui un eslògan, els balanços dels mitjans s’haurien de publicar amb un nivell de detall suficient per conèixer amb precisió la proporció real d’ingressos públics. Sense aquesta informació, tot es redueix a una discussió teòrica.
La pregunta essencial —l’única veritablement incòmoda— és quant han rebut fins ara. Si la llei no incorpora una memòria històrica de les aportacions públiques, la reforma neix sense context i, per tant, sense capacitat crítica.
Al final, l’aritmètica és implacable. Quan el client paga més d’un terç de la factura, la independència deixa de ser un principi i passa a ser una aspiració retòrica. I a Espanya, la retòrica sempre ha estat més abundant que la comptabilitat.
Perquè la transparència no sigui un eslògan, els balanços dels mitjans s'haurien de publicar amb un nivell de detall suficient per conèixer amb precisió la proporció real d'ingressos públics. Share on X
Loading ...
