A l’inici de la història recent, el Parlament de Catalunya només comptava amb una opció independentista; era Esquerra Republicana de Catalunya, que amb la incorporació el 1989 d’Àngel Colom com a secretari general va donar un tomb radical als plantejaments del partit històric de Macià, Companys i Heribert Barrera, que mai va ser una força independentista. De fet, el seu nom ERC feia referència no a una república catalana, sinó a la pugna per derrocar la monarquia alfonsina i aconseguir la república espanyola. El 6 d’octubre, cal recordar-ho, no era res més que la participació de Companys a la revolta de les esquerres espanyoles, particularment del PSOE, contra el govern legítim de la República format pel Partit Radical i la CEDA. Al final aquest cop va quedar en no res, fora dels tràgics fets d’Astúries i l’ensulsiada del govern de la Generalitat.
Fora d’ERC hi ha hagut alguna presència fugissera de petites formacions, recordem el cas de Laporta, però res significatiu. Amb el “pas endavant” de Mas que després es va transformar a escala personal en “un pas al cantó”, i que en realitat ha significat tres passes enrere, el panorama ha anat canviant de manera radical. Allà on hi havia una sola opció ara hi trobem:
La CUP, que de partit extraparlamentari s’ha convertit en l’organització que treu i posa presidents i que marca l’estratègia de l’independentisme. De l’antiga CDC, a hores d’ara, ja existeixen tres opcions electorals incompatibles de moment entre elles, que van de l’independentisme de confrontació de JxCat de Puigdemont, a l’independentisme dins la llei del PNC, i amb un PDeCAT que sense pretendre-ho, es troba esquinçat entre aquestes dues posicions, amb un capital, això sí, a hores d’ara, important, que són els seus alcaldes. I a més, és clar, ERC. En total cinc partits. Gens malament. Hi ha hagut èpoques en el passat que en tot l’hemicicle del Parlament català no n’hi havia en conjunt gaires més.
Cal considerar amb tot que l’espai electoral independentista ha crescut fins a fer-se hegemònic amb el 47% dels vots, com a xifra de moment inamovible. El que passa és que com els votants són els mateixos que a l’inici de la gran transformació, cada vegada es van repartint més perquè es multipliquen els partits. Es dóna aquí una doble paradoxa. Els que reclamen la unitat del país per assolir la independència demostren amb fets que ni tan sols són capaços de conviure en una mateixa organització política. Com poden unir un país aquells que es desuneixen entre ells? L’altra consideració és que l’estratègia d’ampliar la base, a la que tant apel·la ERC, és en realitat un camí que porta a ampliar la base, sí, però no de votants sinó de partits.
I tot això es produeix en el context d’un govern zombi, que els mateixos seguidors reconeixen que no governa, amb consellers socarrimats, com els de Treball i Benestar, Sanitat i Ensenyament, i molts d’altres desapareguts. Malgrat aquesta realitat, les eleccions s’allunyen cada vegada més, tot i que ERC voldria que fossin ràpides. I aquest no aconseguir-ho, posa de relleu la seva feblesa política: és incapaç de dur a terme el seu designi ni tan sols en el camp independentista. Com es pot pensar que el durà a terme a una escala molt més complexa i difícil com és la de tot el país?
Puigdemont, per la seva banda, i donada la situació una mica caòtica del seu territori polític, vol que les eleccions siguin el més tard possible, i com de moment és qui talla el bacallà, en aquests moments el criteri general és que Catalunya no votarà fins allà el mes de febrer. Mentrestant el coronavirus continua sent el protagonista del nostre present.
L’estratègia d’ampliar la base, a la que tant apel·la ERC, és en realitat un camí que porta a ampliar la base, sí, però no de votants sinó de partits Click To Tweet
Loading ...
