L’independentisme del procés no té sortida. Cal recuperar el catalanisme del nostre temps

L’enèsima crisi entre JxCat i ERC, ara per les aliances entre els republicans i els socialistes per les diputacions de Tarragona i Lleida, reiteren fins a l’avorriment que el col·lectiu polític independentista del procés és una olla de cols. Es pot dir amb raó que Junts ha pactat aquesta legislatura la important Diputació de Barcelona també amb els socialistes, per tant, el qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

Però hi ha un factor que agreuja els moviments d’ERC i no és altre que la proposta de fa 4 dies del president Aragonès per fer una aliança i constituir un front comú de l’independentisme davant el govern que es podria formar a Madrid entre Vox i el PP. És evident que no es pot proposar una iniciativa d’aquest tipus un dia i el següent deixar fora de pactes rellevants a qui vols que siguin els teus aliats.

Aquesta independència processista més desunida que mai sense un horitzó estratègic mínimament viable, xoca a més amb unes realitats molt adverses:

1. Electoralment ha retrocedit i políticament també. El govern de la Generalitat amb el suport de 33 diputats de 136 escons del Parlament és una paròdia democràtica pròpia d’un país bananer. Així governar és una ficció perquè a cada mesura que porta el govern al Parlament ha de fer pactes i adaptar-la a aquells que vulguin ajudar-lo a tirar-la endavant. Així és impossible que existeixi un projecte polític. I és que en realitat no hi és. L’única cosa que hi ha són els llocs de treball. Ho explicava Ramon Suñé periodista de La Vanguardia referit a l’Ajuntament de Barcelona i citant a la periodista d’El País, Clara Blancart, deia que entre comuns i socialistes estan en joc 90 alts càrrecs amb unes nòmines anuals que superen els 6 milions d’euros. Molts d’ells no trobaran res equiparable al mercat perquè la seva procedència professional dona molt menys de si. Doncs aquesta mateixa lògica regeix a la Generalitat. És el problema de tenir polítics sense cap més ofici i benefici o que si el tenien abans de fer política la majoria eren llocs de treball que pagaven molt menys.

2. El fracàs de totes les estratègies del procés. La primera va ser la de la independència llampec, fàcil i ràpida. Després va venir l’esbós de via insurreccional que mai va ser seguida. Els nostres independentistes del procés estan anys llum de l’alçament de pasqua irlandès que va semblar un fracàs, va ser esclafat ràpidament, però va ser l’origen de la independència. Res més lluny de la ment dels nostres dirigents polítics. La tercera via va ser assajada per ERC i el seu independentisme. Es tractava de dialogar i pactar amb Madrid una amnistia i una consulta, i per això es va fer la taula de diàleg. No cal perdre temps fent-ne el balanç. I també és un fracàs la pretesa línia de confrontació amb l’estat de Puigdemont que no es veu per cap banda, a menys que fer alguna declaració de tant en tant es consideri com una prova que aquest camí s’està seguint. Total, res de res.

3. Un mal balanç socioeconòmic i cultural del període independentista. Catalunya ha deixat de liderar l’economia i la cultura en l’àmbit peninsular i la llengua ja no és una referència il·lustrada, sinó una assignatura feixuga a l’escola molt poc estimada pels estudiants. Sembla com si el futur de la cultura i la llengua catalana es fonamenti en el Diari Oficial de la Generalitat. Valgui’ms Déu!
4. Pèrdua de cohesió social i dels fonaments de cultura i tradició que expressen Catalunya, que es constitueix pels seus actuals habitants, però també pel bagatge que s’hauria de voler dir de la seva història. Hi havia més dinamisme i capacitat integradora en el període franquista d’immigració massiva que en l’actualitat. I per acabar-ho d’arrodonir, la independència de Catalunya xoca frontalment amb la UE i amb tot l’establishment occidental aixecant la bandera ens situa absolutament fora de joc i, per tant, o l’independentisme assumeix aquesta realitat i juga en un altre camp, cosa que està a anys llum dels partits del procés, o no té res a pelar.

En aquest context el punt de coincidència entre l’independentisme que realment estima Catalunya, és a dir que són patriotes, i el conjunt de catalans que comparteixen aquest sentiment i aquesta arrel, no passa per la invocació d’un esotèric projecte, sinó per un objectiu molt més tangible, que és recuperar en les coordenades actuals el catalanisme per construir una Catalunya forta, que vol dir culturalment brillant, socialment cohesionada, econòmicament pròspera i solidària, que enfoca una activitat econòmica que aspira a proporcionar bons llocs de treball i que espiritualment està establerta en les pròpies arrels, perquè sense elles els arbres cauen i els éssers humans es perden.

És clar que per assolir aquest nou plantejament caldria fer foc nou de tot el que hi ha i això és una entelèquia. Però, és el camí, perquè si no s’emprèn, l’únic resultat serà que Catalunya esdevindrà l’Occitània del segle XXI, i no per l’acció del PP i Vox, si arriben a governar, sinó perquè nosaltres mateixos hem emprès el camí de la nostra degradació com a comunitat.

 Loading ...