Una filtració “oficial” a El País, que és el mitjà habitual mitjançant el qual les instàncies governamentals donen a conèixer les seves versions no oficials, ha informat sobre un insòlit escrit de la fiscal general de l’estat donant instruccions al Defensor del Pueblo de com ha de procedir en relació amb la pretesa comissió per indagar la pederàstia a l’Església.
Cal dir que el Defensor del Pueblo es troba en un atzucac, donat que la missió que li ha encarregat el Congrés dels Diputats està totalment fora de les seves atribucions perquè li encarrega crear una comissió per analitzar una institució que posseeix una naturalesa civil, mentre que d’acord amb la legislació la institució del Defensor del Pueblo actua en relació amb l’administració i en defensa dels ciutadans. Concretament, les seves atribucions s’estenen per indagar “ministres, autoritats administratives, funcionaris i qualsevol persona que actua al servei de les administracions públiques”.
Cal recordar que Dolores Delgado ja va fer un primer intent saldat en fracàs d’actuar en relació amb l’Església. Va donar instruccions a tots els fiscals en cap de cada autonomia perquè informessin del nombre d’expedients que tenien oberts sobre querelles de pederàstia que afectessin persones vinculades a l’Església catòlica. El resultat final, 68 casos, davant prop de 6.000 denúncies sobre abusos sexuals que es produeixen cada any, va punxar el globus de la fiscal en cap, que ara torna a la càrrega. En la carta esmenta que aquests 68 casos són només els oberts el 2022, però aquesta afirmació és incerta perquè no respon al que demanava en la seva instrucció a tots els fiscals. En realitat es tracta dels casos “vius”, és a dir, aquells que encara no han estat resolts pels jutges i romanen en mans de la fiscalia. Cal afegir a més que no es tracta de condemnes, com és evident. Quan la fiscal va donar aquesta instrucció, de fet ja va modificar el camí que havia endegat la fiscal de l’estat anterior, María José Segarra, que també va demanar els casos que tenien entre mans els fiscals, però no limitats als de l’Església catòlica sinó en general. D’aquest afer no se n’ha sabut res més.
En el seu escrit Dolores Delgado no s’està d’assenyalar la responsabilitat dels bisbes en tota aquesta qüestió, i en actuar d’aquesta manera extralimita el que és la seva funció i de fet obra una causa general contra l’Església. La contradicció en què incorre aquesta instància, a més, és molt aparatosa perquè argumenta que s’han comès abusos d’aquest tipus al llarg del temps per part de l’Església, però omet que aquests són absolutament marginals pel que fa a la dimensió del delicte, i que una part important d’aquest delicte de pederàstia es produeix en l’àmbit de directa responsabilitat de l’estat com és l’ensenyament, sense que hi hagi hagut mai cap intervenció per aclarir-ho, ni ara aquest fet mereixi l’atenció per part de la Sra. Delgado.
Cal recordar que en una data tan llunyana com 1994, el ministeri d’afers socials, per tant, una instància governamental, va encarregar al Dr. Félix López, catedràtic de psicologia de la Universitat de Salamanca, un estudi sobre aquesta matèria. Les seves conclusions establien que els abusos a menors comesos per mestres i professors afectaven el 23% de les noies i al 10% dels nois. Per tant, el problema de la pederàstia en l’àmbit de les responsabilitats directes de l’estat ve de lluny i és conegut. La fundació ANAR, que ha publicat l’estudi “Abuso sexual en la infancia y la adolescencia según los afectados y su evolución en España (2008-2019)”, per tant, l’anàlisi d’una dècada, permet determinar que per a cada abús comès per una persona vinculada a l’església, 18 han estat duts a termes per mestres i professors, que cal dir que no és ni de lluny el grup amb major càrrega en aquest sentit. Ara mateix hi ha processos judicials en marxa a València i a les Illes Balears per abusos sexuals comesos a noies tutelades.
Cal dir que en aquesta qüestió comparativament, millor o pitjor, l’Església ha dut a terme més mesures per abordar la qüestió que les institucions de l’estat, inclòs la fiscalia, que no n’ha adoptat cap.
L’escrit de la fiscal general de l’estat és globalment considerat un disbarat, perquè prejutja d’entrada una vinculació directa entre Església catòlica i el delicte, i ho fa fins a l’extrem d’assenyalar que el personal que intervingui a la comissió ha de ser independent de qualsevol institució religiosa, com si el fet d’estar adscrit a alguna d’elles impedís un correcte exercici de les responsabilitats ciutadanes.
Aquest fet s’uneix a l’intent de justificar el perquè se centra només en l’Església quan afirma que és “la institució religiosa més estesa a Espanya i en la que més casos s’han detectat o s’han silenciat, fet que impedeix tenir una referència real de la dimensió d’aquest fenomen”. El que no justifica és per què això només s’aplica a l’Església i no a altres institucions, quan aquesta presenta un nombre de casos que, com hem vist, és marginal en el conjunt d’aquest problema, entre el 0,2 i el 0,4% del total.
Que l’Església sigui la institució religiosa més gran no és argument per situar només la investigació sobre aquesta, a no ser que la Sra. Delgado tingui fòbia religiosa i només contempli aquest delicte com a fiscal general de l’estat si el presumpte autor és una persona catòlica.
La carta adreçada al Defensor del Pueblo obvia totalment el fet de la manca de competències, ja assenyalades, d’aquest per actuar sobre una instància civil, i això és greu perquè no es pot eduir que la fiscalia desconegui la llei. Assenyala que cal poder escoltar i reparar a les víctimes i vetllar per la prevenció d’aquesta conducta, però una vegada més pesa com una llosa l’arbitrarietat, perquè només els hi interessen les possibles víctimes originades en un context catòlic, però no el 99,5% de les mateixes que es produeixen en altres contextos.
Tot plegat és un escàndol i una manipulació que contribueix a ensorrar encara més en el pou del descrèdit a la fiscal general de l’estat, que ja gaudeix d’un desprestigi important entre el mateix cos de fiscals, com demostren els resultats de les últimes eleccions en la que els candidats oficialistes van ser totalment esborrats. El text, a més, incorpora errors substancials com posar com a exemple una comissió creada a Catalunya que no té res a veure amb l’acordada pel Congrés de la qual és mandatari el Defensor del Pueblo, perquè la comissió catalana és una comissió del mateix Parlament i, d’altra banda, en els seus objectius assenyala que la pederàstia s’estudia en tots els altres àmbits, a més del religiós, cosa que la situa als antípodes de l’encàrrec al Sr. Gabilondo.
Per acabar, cal subratllar l’interès desmesurat que manifesta la fiscal per formar part d’aquesta comissió, que amb la seva presència tindria un caràcter inquisitorial clar i definit. Aquest interès accentua la voluntat que té la Sra. Delgado d’obrir una causa general contra l’església.
Loading ...
