Un dels elements recurrents en els discursos polítics, que no en l’acció política, és la denúncia de l’evolució del mercat de treball espanyol cap a la precarització. Però, realment és així? Ja avanço que no donaré una resposta taxativa però sí que mostraré alguns elements que considero importants per avaluar-ho.
Com és sabut, Espanya és un dels països de la Unió Europea amb un atur més elevat. Ara bé, aquesta diferència tan evident avui entre l’atur espanyol i la resta, abans de la crisis econòmica, era molt menys perceptible, fins i tot Alemanya o Itàlia havien arribat a tenir un atur més elevat. Però, malauradament, l’atzucac del 2008 va posar Espanya davant el mirall fent-se palès que l’estructura econòmica i laboral sobre la que s’havia construït era molt feble. Avui, tot i la millora evident passant del 25% de 2013 al 15% del 2018, aquest continua sent un atur anòmalament alt.
Gràfic 1
Font: Eurostat
Ara bé, el gràfic 1 no explica, ni molt menys, tota la història de l’evolució del mercat de treball espanyol. És necessari començar a desgranar.
Com es veu en el gràfic 2, l’alta temporalitat ha estat una constant a Espanya, una temporalitat que ha arribat a doblar les taxes de la resta de països importants de la UE. Fins a la crisi econòmica la temporalitat es va situar en valors propers al 35%. Per tant, tot i que l’atur se situava “només” al voltant del 10%, la temporalitat era molt alta. Amb la crisis, els primers llocs de feina que es van destruir van ser els temporals i d’aquí la disminució de la temporalitat. En els últims anys la temporalitat ha tornat ha augmentar progressivament, però encara en valors llunyans als d’abans del 2008 però sent significativament superiors al de la resta de països.
Fins ara, hem observat que abans de la crisi econòmica l’atur era més baix, però la temporalitat més alta. En canvi avui l’atur continua ens valors superiors als històrics però amb una temporalitat que encara és baixa comparada amb l’evolució espanyola.
Gràfic 2
Font: OECD
Però, quan parlem de temporalitat a què ens referim?
Contractes de 6 mesos, d’1 any? En el gràfic 3 tenim el número de contractes que s’han creat en els últims anys segons la seva tipologia i durada. Com és lògic la majoria de contractes creats són temporals ja que tenen una major rotació. Els contractes indeterminats estan associats principalment als contractes d’obra i servei lligats, a la finalització d’un projecte concret i acostumen a durar entre 1 i 3 mesos.
El primer element d’interès és la reducció de la durada dels contractes, de 80 dies de mitjana el 2007 a 50 dies el 2018. Una davallada significativa. La raó d’aquesta reducció ha estat l’augment dels contractes signats de 7 o menys dies. De fet és la tipologia de contracte que augmenta més, més que doblant el número que es firmaven el 2006 (dels 2,7 milions als 6 milions al 2018). D’altra banda, en termes absoluts, en el 2018 ja s’estaven firmant més contractes indefinits (2.284.924) que l’any 2006, moment de plena expansió econòmica (2.177.245).
Per tant, la proporció de contractes temporals firmats al 2018 era pràcticament la mateixa que al 2006 (90%), però com hem vist, la seva estructura ha canviat de forma significativa cap a contractes de més curta curada. Podria ser aquest canvi una conseqüència de la “uberització” de l’economia?
Gràfic 3
Font: SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal)
Finalment, faré èmfasis a la situació d’un dels col·lectius més desafavorits i que és el futur de qualsevol país, els joves. Com s’observa en el gràfic 4, Espanya ha aconseguit reduir l’atur juvenil en els últims 5 anys 20p.p. i ja se situa pràcticament al nivell italià, però encara en uns valors del 35%, és a dir, un 35% dels joves de entre 16 i 24 anys que voldrien treballar no troben feina.
S’observa que, de la mateixa manera que l’atur general, l’atur juvenil espanyol abans de la crisi no era el més elevat d’Europa i només se situava lleugerament per sobre la mitjana de la UE. Però amb la crisi tot va canviar i en només 5 anys pràcticament es va triplicar la taxa d’atur juvenil.
Afegir que dins el grup de joves, hi han aquells que específicament a part de no treballar, tampoc estudien (nini). Com es veu en el gràfic 5, Itàlia supera a Espanya, però això no treu que el percentatge espanyol sigui un elevadíssim 20%. I com ja hem vist tant en l’atur, com en l’atur juvenil, aquest percentatge abans de la crisi econòmica se situava en uns 5p.p. per sota del nivell actual i en la mitjana dels principals països europeus.
Gràfic 4
Font: Eurostat
Gràfic 5
Font: OECD
En conclusió, avui Espanya presenta un atur significativament més elevat que abans de la crisi econòmica i el contracte de menys d’una setmana ha estat, amb diferència, el que ha augmentat més des de 2006. Però, d’altra banda, la temporalitat s’ha aconseguit reduir de forma important. Ara bé, queden encara indicadors que s’han de prendre en compte, que abordaré en un proper article, per tal de tenir una imatge una mica més completa del mercat de treball espanyol. Fins aquest punt, puc dir que en conjunt, el comportament del mercat del treball espanyol d’avui i del d’abans de la crisi econòmica no és, ni molt menys idoni, especialment si el comparem amb els països europeus.
També penso que ja es pot afirmar que són necessàries més reformes (abordar la problemàtica de la dualitat del mercat de treball o l’incentiu d’invertir en sectors de més alt valor afegit) per tal de maximitzar el número de ciutadans que tenen un treball digne. Una tasca de la que tots els agents som responsables i a on el políticament correcte i els discursos ideològics no serveixen per a res.
