La recent publicació per part d’Hisenda dels resultats de les declaracions de renda per municipis, províncies i comunitats autònomes, i la seva comparació amb anys anteriors permet observar l’evolució de Catalunya.
Una idea d’aquesta dinàmica ens la donen les dades relatives al 2003-2019. En el primer any de la sèrie, el pes de Catalunya sobre Espanya era del 18,5% i s’havia reduït fins al 17,9% en l’últim any. Si ho comparem amb Madrid l’evolució és la contrària, és creixent perquè passa d’un pes del 15,5% (ens estem referint només a la renda de les persones físiques, no al pes del conjunt de l’economia que és més gran) al 16,4%. El resultat és que si el 2003 la distància entre Madrid i Catalunya era de 3 punts, favorables a aquesta última, el 2019 s’ha reduït a la meitat, un retall molt substancial que assenyala la gran diferència en el creixement de les rendes entre un territori i altre. Però si de Madrid passem a la segona comunitat autònoma amb més pes en les declaracions de la renda, que és Andalusia, constatem un comportament semblant. El 2003 aquesta comunitat significava el 16,4% del total espanyol, xifra que havia crescut fins al 17,3% el 2019. Si el 2003 la distància entre Catalunya i Andalusia era de 2,1 punts, ara ja és de només 0,6 punts percentuals. Aquest fet significa que de prosseguir aquesta dinàmica en l’actual dècada, Andalusia arrabassaria a Catalunya el primer lloc en els ingressos tributaris per IRPF i Madrid estaria a prop de desplaçar-la. Recordem que en termes de PIB Catalunya ja ha cedit el primer lloc a la Comunitat de Madrid.
La mesura de la renda disponible a través de les declaracions de renda és un indicador de com evoluciona el benestar de la població en relació amb la seva capacitat adquisitiva. Aquest no és inconvenient perquè, considerat a nivell municipal, Catalunya tingui un notable nombre de municipis en els nivells de renda més alta d’Espanya. En concret, pel que fa a les poblacions més grans de 1.000 habitants entre les deu primeres, Catalunya en situa tres, i si de les deu passem a les vint, nou són catalanes amb una gran concentració al Maresme amb els municipis de Cabrils, Sant Vicenç de Montalt, Alella i Tiana. Però aquest fet només ens assenyala que a Catalunya es dona territorialment una gran concentració pel que fa a la distribució de les rendes.
Si de municipis tan petits passem a considerar ciutats, és a dir les poblacions més grans de 10.000 habitants, cosa que ja adquireix més significació, entre les deu primeres Catalunya en situa tres: Sant Cugat (segona), Castelldefels (vuitena) i Barcelona (desena). Madrid ocupa la novena posició, i quatre poblacions més d’aquest territori encapçalen la llista: Pozuelo de Alarcón, Majadahonda, Alcobendas i Las Rozas. I dues més són basques, Getxo i Donosti. Girona apareix en el lloc vintè, Vilanova i la Geltrú, Tarragona i Granollers respectivament en els llocs 27è, 28è i 29è, Sabadell en el 40è, El Prat en el 41è, Viladecans en el 42è, Manresa en el 48è i Terrassa en el 50è Lleida, l’altra capital de província catalana, ocupa el lloc 52è.
Però encara és més significativa la lectura per àrees més grans, les denominades Àrees Urbanes Funcionals, que agrupen, en relació amb una ciutat central, un entorn de poblacions menors que configuren una certa unitat d’acord amb les definicions d’aquest tipus d’àrees de la Unió Europea. En aquest cas la primera Àrea Funcional correspon a Barcelona i ocupa el lloc 5è. Ja no n’apareix cap més fins els llocs 15è i 16è respectivament, les AUF de Manresa i Girona. Tarragona ocupa el lloc 19è, i Lleida el lloc 25è. Reus, l’altra AUF de Catalunya, se situa en la posició 31a.
Un tercer nivell més agregat encara, és el de les conurbacions. La primera correspon, com és habitual, a Madrid, la segona a Bilbao i la tercera a Barcelona que és l’única de Catalunya. Aquesta radiografia ens dona una idea del pes actual de Catalunya a Espanya pel que fa als ingressos, a la renda neta per habitant i a la seva dinàmica.
Loading ...
