Espanya, en el context europeu, és un veritable infern per a les famílies, i Catalunya no n’és una excepció, sinó un alumne molt destacat.
Les famílies reben poques ajudes, de fet s’hauria de multiplicar per 4 la xifra per arribar a la mitjana de la Unió Europea. Els beneficis en raó del nombre de fills són pràcticament inexistents, com ho constata la situació de les famílies nombroses. I això succeeix en un marc on la pobresa infantil és de la més grans de la Unió. El deficient i deficitari sistema d’ajudes a la dependència fa que la principal càrrega s’acumuli sobre les famílies, quan en l’exposició de motius d’aquesta llei de l’època Zapatero es declarava exactament el contrari.
També són molt escassos els ajuts socials en termes europeus i, a més, sotmesos a una complicada burocràcia que combina el pitjor de l’administració autonòmica i la de l’estat. Hi ha una elevada taxa d’atur estructural que fa que fàcilment quan ve l’adversitat econòmica, com ara, el nombre de gent sense feina es dispari, situant-nos al cap d’Europa en aquest trist rànquing junt amb l’atur juvenil. El sistema públic de pensions penalitza les famílies amb fills, que són les que aporten els futurs cotitzants, mentre que premia les persones que no tenen descendència.
La societat espanyola i catalana pateix una reducció extraordinària del nombre de matrimonis, mentre augmenten les cohabitacions i les parelles de fet. Aquesta tendència té conseqüències socials. Una d’elles és que aquesta vinculació més feble té una menor natalitat que la relació matrimonial, i una major taxa de violència contra la dona a causa de la major freqüència de les ruptures en el vincle. També és font de futures llars unipersonals que, unides a l’elevada esperança de vida, determina el creixent nombre de persones d’edat avançada amb limitacions que viuen en la soledat. També creix el nombre de fills de fora del matrimoni i de mares solteres que ja voregen la meitat de l’escassa natalitat. Aquests infants viuran la majoria d’ells en llars d’un sol progenitor queafegirà a la manca de les dues figures educadores, el pare i la mare, unes rendes habitualment molt més baixes, que constitueixen una de les causes de la pobresa infantil.
L’envelliment de la població, sobretot degut a la crisi de la natalitat, fa que any rere any augmenti la mitjana d’edat de la població, amb les conseqüències que se’n deriven per a grans variables econòmiques relacionades amb la productivitat, l’estalvi i la inversió. En aquest context, tan desfavorable per a la família i el matrimoni que la forma, i amb tantes conseqüències negatives derivades d’aquest fet, ha saltat la llebre d’una mesura de gran impacte fiscal que el govern havia emmascarat en la presentació del seu programa de mesures a Brussel·les.
En efecte, sota el capítol de polítiques d’igualtat de gènere i oportunitats, en l’annex IV del pla de recuperació, hi figura la liquidació de la desgravació que existeix en la declaració de l’IRPF per als matrimonis amb fills que concretament obtenen una reducció de 3.400 euros, que s’afegeix al mínim exempt. Aquest avantatge beneficia 4,2 milions de persones i 2,1 milions de llars, i representa una minoració en els ingressos de l’estat de 2.393 milions.
Aquesta mesura significava, per tant, una elevació de la pressió fiscal per als matrimonis amb fills, que especialment afectava a les rendes mitjanes i baixes i a les parelles en les quals un dels dos membres no rep cap ingrés, o el que percep és molt inferior al de l’altre cònjuge, perquè quan els ingressos són molt semblants, la desgravació en la forma amb que està formulada, té un efecte molt limitat.
Beneficia, sobretot en la pràctica, a famílies que tenen fills que exigeixen que, generalment la dona, un dels dos membres, es dediqui de manera intensa a la llar, també quan a més hi ha alguna persona depenent i afecta tanmateix en una mesura molt gran als contribuents de mitjana i avançada edat, donat que els majors de 55 anys suposen el 48% dels beneficiaris. La mesura recaptadora diu molt del poc que li importa afavorir el matrimoni i la família al govern, i també mostra poca sensibilitat per a les llars amb més necessitats.
L’argument governamental, que aquesta acció estimularia la inserció en el mercat laboral de les dones, formulada en les actuals condicions del mercat del treball, és absolutament cínica, perquè l’atur està castigant amb una proporció molt alta precisament a elles que tenen més dificultat a trobar feina. L’altre argument, que la participació laboral femenina d’Espanya era inferior a la de l’Eurozona, no té en compte que exactament el mateix es pot dir dels homes, perquè el problema general d’Espanya no és que hi hagi persones que no volen treballar, sinó que no troben feina. D’altra banda un país punter com Alemanya té una taxa laboral femenina també inferior a la mitjana, i això no representa cap inconvenient per al seu potencial econòmic.
El que hi ha darrera d’aquesta iniciativa, ara frustrada pel rebuig que ha despertat, és com sempre la ideologia de gènere, que veu en la dona dedicada a la família i en la mateixa família un adversari. Com la notícia va ser coneguda, perquè algú es va llegir la lletra petita i ho va fer públic justa abans de les eleccions de Madrid, el govern s’ha precipitat a anunciar que no ho pensa dur a terme fins que no hi hagi una reforma fiscal. Però, en tot cas, el paper està a Brussel·les i forma part del pla de recuperació.
Loading ...
