L’euro ha fet vint anys

L’euro va néixer  l’any 1999  com a moneda virtual en el marc de l’Eurosistema bancari. En forma de bitllets i monedes, va néixer  l’any 2002.

La moneda única europea ha estat una història d’èxit forjada en les dificultats. S’ha fet forta amb cada crisi que ha superat, i s’ha guanyat la credibilitat global i l’estima de la majoria dels 340 milions de ciutadans dels dinou països que en formen part, vuit més que al principi.  El 78% dels ciutadans  creuen que l’euro és una bona cosa per a la UE i el 69% per al seu país respectiu.

Fa vint anys que prop de tres-cents milions d’europeus van tenir a les mans, val a dir que amb molta joia, una moneda nova, l’euro. Des de Lisboa fins a Hèlsinki van poder retirar dels caixers automàtics bitllets en euros, comprar amb monedes d’euro i viatjar a l’estranger sense canviar divises.

Molts analistes havien profetitzat  la impossibilitat que la UE arribés a crear una moneda comuna. Sobre la base de l’expansió del mercat únic, l’euro s’ha convertit en un dels èxits més tangibles de la integració europea, juntament amb la lliure circulació de persones, el programa Erasmus d’intercanvi d’estudiants o la supressió de les tarifes d’itinerància dels telèfons mòbils (roaming).

Una vegada creat, molts varen continuar pensant que l’euro no duraria gaire degut a defectes congènits com els següents:

Els seus països membres no formaven una zona monetària òptima per tenir nivells molt diferents de desenvolupament,  poca mobilitat del treball, no hi havia precedents de moneda única  entre països sense que haguessin arribat prèviament  a la unió política,  econòmica i fiscal.

Aquelles  profecies han fallat  perquè no varen entendre  que l’euro era, sobretot, un projecte polític que essencialment relligava a França i Alemanya, els dos països clau de la UE. Alemanya s’integrava més fortament  a Europa renunciant al marc i França aconseguia influir en la política monetària europea, fins aleshores dominada pel banc central alemany  (Bundesbank). Al mateix temps, Alemanya assolia controlar la tendència del marc alemany a apreciar-se i entorpir les seves exportacions.

Els anys immediatament anteriors al fi de segle i els primers anys de  començaments del nou, a la UE es varen caracteritzar pel seu  gran optimisme. Aquest  estat d’ànim  es basava en quatre pilars:

1) preparació d’un tractat constitucional, 2) creació de l’euro, 3) ampliació de la UE als països del centre i de l’est d’Europa,  i 4) Agenda de Lisboa 2000-2010, que pretenia aconseguir per a Europa al final de la dècada,  “l’economia més competitiva del món,  socialment més justa i  mediambientalment més sostenible“.

Tan gran era l’optimisme, que a la primera pàgina de l’Estratègia de Seguretat europea  de 2003 -el primer document d’aquestes característiques de la UE, inspirat per aleshores Alt Representat per a la Política Exterior  i de Seguretat Comuna, l’espanyol Javier Solana- es podien llegir aquestes paraules: “Europa no ha sigut mai tan pròspera, tan segura i tan lliure com ara. La violència de la primera meitat del segle XX ha donat pas a un període de pau sense precedents a la història europea”.

Tot aquell document era una celebració de les virtuts del soft power (poder tou) de la UE. Es defensava la idea que els instruments més eficaços de la política exterior europea eren els valors democràtics, la cultura, el comerç, la diplomàcia, la negociació  i la fe en un ordre mundial reglat. Els seus estats membres havien desterrat per sempre les seves guerres intestines. La UE construïa una integració regional que volia ser un model per a tot el món,  basat en la pau i la prosperitat.  Un model de tolerància, pactista, respectuós de  l’imperi de la llei i de les llibertats, sempre a la recerca de compromisos per evitar  conflictes. El britànic Chris Patten, aleshores comissari responsable de relacions exteriors,  va encunyar una frase que es va fer famosa per descriure el poder  del soft power de la UE:  “la UE fa ús d’armes de seducció massiva“. Ho deia   en clara al·lusió a les “armes de destrucció massives” que s’atribuïen  -sense fonament, com més tard es va demostrar-  al líder iraquià, Saddam Hussein.

Aquell context  optimista dels anys del canvi de segle va durar poc.

El tractat constitucional va ser rebutjat en referèndum l’any 2005. L’Agenda de Lisboa va resultar un gran fiasco. Les successives ampliacions cap a l’est varen  comportar més  problemes dels previstos. L’euro va néixer  amb defectes congènits,  sense unió política, econòmica i fiscal que l’emparés. Aquests defectes es varen manifestar amb  tota la seva cruesa a la gran crisi de l’euro  o crisi del deute sobirà,  arribada  l’any 2010, després de dos anys d’esclatar la Gran Recessió mundial.

De la crisi de l’euro de 2010 se’n va sortir a través d’aquelles famoses paraules pronunciades l’any 2012 per Mario Draghi, aleshores president del Banc Central Europeu  (BCE):   “farem el que calgui“ (whatever it takes). A partir d’aleshores, es va reformar el marc de governança de la zona euro mitjançant un mecanisme conjunt d’assistència per als països amb dificultats financeres. L’arquitectura de la moneda única  es va enfortir amb la creació de la unió bancària, de la qual dues potes ja estan en funcionament (supervisió d’entitats financeres sistèmiques  i autoritat de resolució per part del BCE) i una  encara en fase de creació (sistema de garantia de dipòsits, deixat per a més endavant pel que implica de grau d’integració fiscal encara no assolit).

El balanç de l’euro per a Espanya ha estat  positiu.

És la primera gran realització de la UE a la qual Espanya s’incorpora des del primer moment de la seva creació. Amb l’adopció de la  moneda europea única, Espanya renunciava a la pesseta i a les seves  devaluacions periòdiques  com a primera mesura per sortir de les  seves crisis econòmiques periòdiques.   Això l’obligava a aprofitar  l’estabilitat que li proporcionava l’euro per avançar en la convergència en renda per càpita  en relació amb els països europeus capdavanters.  Malauradament, Espanya no ha aprofitat prou aquella oportunitat que se li va brindar i continua amb un diferencial important de productivitat amb relació als països més avançats de la UE.

No és d’estranyar que Brussel·les  demani contínuament canvis estructurals a l’economia espanyola. Darrerament, exigeix reformes per a  obtenir els fons europeus provinents del programa Next Generation EU. Als ulls de Brussel·les, Espanya  està  adoptant  mesures     que  no solucionen la dualitat del mercat de treball ni aconsegueixen situar les pensions  en un camí   sostenible.

Espanya necessita fer un gran esforç en tot el que suposa la  recepció i  bona aplicació dels fons europeus de la Next Generation EU.  Estem davant de la primera emissió de deute públic mancomunat entre els països europeus per finançar la injecció de fons més gran de la història del continent des del Pla Marshall. Espanya rebrà 170.000 milions d’euros de fons europeus. És el segon país membre de la UE més beneficiat, després d’Itàlia.

L’euro ha estat la integració monetària més reeixida  de la història. No només s’ha enfortit com a moneda els primers vint anys de vida, fins a rivalitzar amb el dòlar, sinó que ha enfortit substancialment  el projecte europeu. Encara queda molt per fer: superar els seus defectes congènits  i  continuar innovant,  promoure el  paper internacional de l’euro i  adaptar-lo a l’era digital.

L’euro ha estat un gran èxit i  ha de continuar essent el motor de la UE.  Per això  és de justícia felicitar-lo pels seus vint anys d’existència i desitjar-li una llarga vida.   

 Loading ...