El president del Govern, Pedro Sánchez, ha fet diverses declaracions demanant a Alberto Núñez Feijóo que trenqui amb Vox, comparant la situació amb la decisió de la CDU a Alemanya de no pactar amb l’extrema dreta.
Al X Congrés del PSE-EE, Sánchez va exigir al PP i a Feijóo que “trenquin amb el veritable cavall de Troia d’Europa, que és Vox i la internacional ultredretana. Que trenquin tot pacte i tot enteniment amb aquells que volen destruir Europa des de dins“.
A la clausura del 15è Congrés Regional del PSOE andalús, Sánchez va assenyalar la diferència entre la CDU alemanya i el PP espanyol: “Mentre que a Alemanya l’extrema dreta és aïllada i la dreta no pacta amb ella, a Espanya el PP sí que ho fa. Aquesta és la diferència”.
Sánchez va instar Feijóo a prendre una decisió: “O amb Europa, o contra Europa, aquesta és la decisió de Feijóo”.
El president del Govern també va afirmar: “Vox i la internacional ultredretana volen destruir Europa des de dins, i és un error històric que el PP doni les claus a l’extrema dreta i a la internacional ultredretana”.
Sánchez va contrastar l’actitud de la CDU amb la del PP, dient: “M’alegra veure que les principals forces alemanyes, inclòs el partit que està al Partit Popular Europeu, que és la CDU, ho tenen molt clar: amb Europa i amb la democràcia davant de l’extrema dreta. El Partit Popular (PP) espanyol sempre ha pres l’opció contrària”.
Aquestes declaracions reflecteixen la insistència de Sánchez que el PP trenqui els seus acords amb Vox, comparant la situació espanyola amb la postura de la CDU a Alemanya davant l’extrema dreta.
Però en aquestes pressions reiterades, Sánchez omet el fonamental: en aquells països la socialdemocràcia i els populars han pactat entre si, mentre que a Espanya es nega a qualsevol acord amb el PP i pacta amb l’extrema esquerra i els independentistes per aconseguir la majoria que necessita, és a dir, actua de manera contrària a la que segueixen els socialdemòcrates a Alemanya i Àustria, que ell posa com a exemple.
Durant dècades, la política alemanya s’ha caracteritzat per la formació de grans coalicions. Històricament, la CDU/CSU i l’SPD han governat en coalicions de consens, fet que ha permès un ampli acord en temes fonamentals i l’estabilitat del sistema democràtic. Ara es reedita o s’intenta una coalició a tres per evitar la presència al govern d’Alternativa per Alemanya, el segon partit del país i el primer a l’antiga Alemanya Oriental.
La tradició política austríaca també s’ha basat en pactes entre partits que històricament han col·laborat en governs de gran consens, com ho van ser les prolongades coalicions entre el Partit Popular Austríac (ÖVP) i el Partit Socialdemòcrata (SPÖ).
Ara, després de dos intents anteriors de pacte entre l’extrema dreta i els populars, precedits d’un acord fallit d’aquests amb la socialdemocràcia, es formarà un govern a tres amb la incorporació dels liberals.
En el context espanyol, el govern de Pedro Sánchez ha preferit sempre negociar amb partits que adopten postures més radicals o que impulsen agendes independentistes i d’extrema esquerra, amb l’objectiu d’assolir la majoria parlamentària necessària.
Aquesta estratègia ha implicat acords amb forces que, segons certs punts de vista, mantenen posicions que difereixen substancialment dels principis centristes o de consens que històricament han caracteritzat els pactes en altres països europeus.
Mentrestant, el líder del PP, Feijóo, ha mantingut una línia ambivalent amb Vox en l’àmbit autonòmic i més aviat de conflicte al Congrés dels Diputats.
El discurs de Sánchez ha estat objecte de crítiques pel que es percep com un doble criteri en la comparació dels pactes internacionals amb la realitat espanyola. En utilitzar exemples d’Alemanya i Àustria –on els acords es forgen entre partits que comparteixen, malgrat les seves diferències, un compromís fonamental amb la democràcia i el consens polític–, es contrasta amb la situació espanyola, on el rebuig a pactar amb certs partits (com en la postura del PP respecte a Vox) es contraposa a la necessitat de sumar suports procedents de sectors que es situen en l’extrema esquerra o que promouen agendes independentistes.
En resum, mentre que a Alemanya i Àustria els pactes s’han basat en consensos entre forces amb fonaments democràtics compartits, a Espanya la dinàmica és diferent, i Sánchez negocia amb partits que, malgrat formar part del procés democràtic, representen posicions radicalment diferents.
En realitat, la singularitat espanyola de Sánchez prové de l’origen del seu govern: ell va ser derrotat a les urnes, on es va imposar el PP, però va aconseguir construir una majoria alternativa i molt heterogènia basada en aquells partits que tenen com a principal lligam dos fets: les contínues cessions de Sánchez, sobretot als partits bascos i catalans, i evitar un govern del PP per por que aquest es fes aliat amb Vox.
La política de pactes del president Pedro Sánchez ha inclòs acords amb partits com EH Bildu, formació que incorpora sectors vinculats a l’entorn de l’antiga organització terrorista ETA, i amb Unides Podem, coalició que integra el Partit Comunista d’Espanya. Aquesta estratègia ha generat debats sobre la seva alineació amb les pràctiques polítiques comunes a Europa.
En el context europeu, és inusual que partits amb vincles històrics amb organitzacions terroristes formin part d’acords de govern. La col·laboració del PSOE amb EH Bildu, que ha evolucionat des del seu passat associat a ETA cap a una participació activa en la política democràtica, ha estat objecte de controvèrsia. Aquest tipus d’aliances no és comú en altres països europeus, on generalment s’evita la inclusió de partits amb antecedents similars en coalicions governamentals.
Pel que fa a les aliances amb partits comunistes, Europa presenta una diversitat de situacions. Per exemple, a Portugal, el Partit Socialista ha governat amb el suport parlamentari del Partit Comunista Portuguès, tot i que sense incloure’l formalment en el govern. En altres països, els partits comunistes han experimentat una disminució en la seva influència política i rarament formen part de coalicions governamentals.
L’estratègia de Pedro Sánchez de pactar amb partits com EH Bildu i Unides Podem representa una adaptació a la fragmentació política i a la necessitat de construir majories parlamentàries a Espanya.
Tanmateix, aquesta pràctica difereix de les tendències predominants en altres països europeus, on les aliances amb partits vinculats a antecedents terroristes són excepcionals i les coalicions amb partits comunistes són menys freqüents. Aquesta divergència ressalta les particularitats del context polític espanyol i planteja interrogants sobre la coherència d’aquestes aliances amb les pràctiques polítiques habituals a Europa.
Loading ...
