La primera decisió rellevant del president Salvador Illa després de la seva reaparició pública ha estat la signatura d’un protocol amb l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas, per a la cessió de sòl i immobles eclesiàstics destinats a habitatge social. Segons el que s’ha fet públic, es tracta d’una cessió d’ús de llarga durada —entre 30 i 75 anys— perquè la Generalitat rehabiliti o construeixi habitatges que posteriorment seran gestionats dins el sistema públic o concertat.
L’instrument escollit, el protocol, té valor jurídic contractual privat, vinculant per a les parts signants sota el principi d’autonomia de la voluntat (art. 1255 Codi Civil espanyol). Té eficàcia interna: Obliga a complir cessions i col·laboració; l’incompliment permet accions judicials civils (execució forçosa, indemnitzacions). Però per a la plena execució, es necessitaran autoritzacions eclesiàstiques, llicències urbanístiques i possiblement inscripcions registrals, i en això i per la naturalesa dels béns diocesans, la Tarraconense no té un estatut jurídic de titularitat sobre ells, pot donar peu a nombroses discrepàncies i litigis donat el caràcter polèmic de l’acord per insòlit i estrany.
En aparença, la iniciativa pot presentar-se com una resposta solidària a l’emergència habitacional. Tanmateix, una anàlisi rigorosa des de la Doctrina Social de l’Església revela que no ens trobem davant d’un simple acte de caritat institucional, sinó davant d’una decisió que planteja qüestions de gran profunditat doctrinal, eclesiologia i social. El problema no és el fi —proporcionar habitatge als més vulnerables— sinó el model institucional adoptat per assolir-lo.
La inversió del principi de subsidiarietat
El primer element crític és la vulneració pràctica del principi de subsidiarietat, una de les pedres angulars de la Doctrina Social de l’Església. Formulat amb claredat a Quadragesimo anno i reiterat posteriorment a Centesimus annus, aquest principi estableix que les instàncies superiors no han d’absorbir les funcions que poden exercir les instàncies inferiors, sinó ajudar-les i reforçar-les.
En aquest cas, però, el mecanisme opera a la inversa: l’Església aporta el patrimoni, mentre que l’Estat assumeix la planificació, l’execució i la gestió. Això converteix la institució eclesial en un mer proveïdor de recursos materials, mentre que el protagonisme social recau exclusivament en el poder públic. No és l’Estat qui reforça la capacitat d’acció de la societat civil eclesial, sinó la institució eclesial qui reforça el poder operatiu de l’Estat.
Aquesta inversió és greu, perquè la subsidiarietat no és només un criteri tècnic d’organització, sinó una exigència moral vinculada a la dignitat de les persones i dels cossos intermedis. Quan l’Estat substitueix la societat civil en lloc de sostenir-la, es produeix una desresponsabilització social i una concentració de poder que empobreix el teixit comunitari.
La naturalesa fiduciària del patrimoni eclesial
El segon element fonamental és la naturalesa mateixa dels béns eclesials. Aquests no són propietat dels bisbes en sentit ple, ni patrimoni disponible sense condicionants morals. Procedeixen, en la seva immensa majoria, de donacions, deixes i aportacions dels fidels, realitzades amb una finalitat explícitament eclesial: el culte, la caritat i la missió pastoral.
Això confereix a aquests béns una naturalesa fiduciària. Els bisbes no són propietaris sobirans, sinó administradors d’un patrimoni que han rebut per servir la missió de l’Església. Aquesta missió inclou, certament, el servei als pobres, però no implica necessàriament la transferència estructural d’aquest patrimoni al poder públic perquè aquest el gestioni segons criteris polítics contingents.
La cessió d’ús durant dècades equival, en termes pràctics, a una alienació funcional. Encara que la titularitat jurídica es mantingui formalment en mans eclesials, el control real i la capacitat de decisió passen a l’Estat. Això altera substancialment la relació entre el patrimoni i la seva finalitat originària.
El risc de debilitament de la societat civil eclesial
Un altre aspecte preocupant és el risc de debilitament de la mateixa acció social de l’Església. Històricament, la institució eclesial ha estat un actor central en la provisió d’habitatge social, no com a intermediària de l’Estat, sinó com a subjecte promotor directe. Entitats vinculades a Càritas o fundacions diocesanes han desenvolupat models d’habitatge social basats en la proximitat, l’acompanyament personal i la integració comunitària.
Aquest model és coherent amb la Doctrina Social de l’Església, perquè combina el destí universal dels béns amb el protagonisme de la societat civil. En canvi, la cessió directa a l’Estat pot desplaçar aquestes iniciatives, reduint la capacitat d’acció de les institucions eclesials i reforçant la dependència respecte de les estructures públiques.
Joan Pau II advertia explícitament, a Centesimus annus, dels perills d’un estat assistencial que absorbeix funcions socials que podrien exercir altres actors. Aquest fenomen produeix una pèrdua d’energies socials, una burocratització de l’acció solidària i una menor eficàcia en la resposta a les necessitats reals. El xoc entre la doctrina en aquest punt establerta per Joan Pau II i el que fan els bisbes de la Tarraconense és total, sense matisos.
El problema de la dependència política
La cessió prolongada de patrimoni eclesial al poder públic crea també una relació de dependència que pot comprometre la llibertat institucional de l’Església. Quan una institució esdevé proveïdora estructural de recursos per a una política pública, queda exposada a pressions polítiques i a una possible instrumentalització.
La independència de l’Església no és un privilegi, sinó una condició necessària per exercir la seva funció profètica. Aquesta funció exigeix la capacitat de jutjar críticament la societat i el poder polític des d’una perspectiva moral. La dependència material debilita aquesta llibertat.
La ruptura potencial del vincle de confiança amb els fidels
Finalment, aquesta decisió pot tenir conseqüències profundes en la relació entre l’Església i els fidels. El sosteniment econòmic de la institució es basa en la confiança. Els fidels fan donacions, llegats i aportacions perquè confien que aquests recursos serviran a la missió pròpia de l’Església. Es marca la X a la declaració de l’IRPF, perquè l’Església actuï en matèria social, no perquè lliuri els recursos a l’Estat.
Si perceben que el patrimoni eclesial esdevé, en la pràctica, un instrument al servei de l’Estat, aquesta confiança queda erosionada. Legítimament, un fidel pot deixar de marcar la seva aportació en aquestes condicions. Això pot afectar no només el sosteniment material de la institució, sinó també la seva credibilitat moral.
Una oportunitat perduda
El més paradoxal d’aquest acord és que arriba en un moment en què l’Església podria haver exercit un lideratge social exemplar. Disposa de patrimoni, d’experiència i d’una tradició de servei als més vulnerables. Hauria pogut promoure directament habitatge social, en col·laboració amb el tercer sector i amb el suport subsidiari de l’Estat.
Aquesta hauria estat una aplicació exemplar de la Doctrina Social de l’Església: una societat civil forta, recolzada però no substituïda pel poder públic.
En canvi, el model adoptat transforma l’Església en proveïdora de recursos per a l’Estat. No és una simple cooperació, sinó una redefinició del paper institucional de l’Església en la societat.
La qüestió no és si cal ajudar els pobres. Això és indiscutible. La qüestió és si aquesta ajuda es realitza d’una manera coherent amb la missió i la naturalesa pròpia de l’Església. Acceptaríem que els diners que recapti l’Església per la seva acció social fossin tramesos a la Generalitat per a proveir els seus servis socials? Doncs ara, si no es repara es crea un estrany precedent en aquest sentit.
I encara queda una última i menor qüestió. On és la sinodalitat pregonada en aquesta decisió? On ha quedat l’escolta dels respectius arxiprestats, parròquies i organitzacions de fidels davant aquest fet? Han estat absolutament bandejats.
No pot ser que una decisió episcopal incorpori tantes contradiccions amb la doctrina que ells mateixos en la seva funció pastoral han de vetllar. No pot ser.
L’Església no pot convertir-se en proveïdora patrimonial de l’Estat sense trair el principi de subsidiarietat. Share on X
Loading ...
