El Sínode de l’Església: context i propostes

El Papa Francesc ha convocat la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, amb el títol “Per una Església sinodal: comunió, participació i missió”, que està previst que es celebri a Roma l’octubre del 2023. L’objectiu és aconseguir que de manera real i efectiva tots els batejats, religiosos i laics, caminin junts en comunió i fraternitat, i que assumeixin la seva coresponsabilitat en la missió evangelitzadora. Per garantir que tots els fidels puguin prendre part en la reflexió, s’ha dissenyat un camí de dos anys, que va començar el proppassat mes d’octubre.

Aquest sínode es convoca quan l’Església catòlica, i el cristianisme en general, afronten a Occident un dels reptes més grans dels seus dos mil anys d’història. En una època en la que el cristianisme està essent substituït per una nova cosmovisió globalista amb vocació d’esdevenir una nova religió laica. Com a tal se sent autoritzada a redefinir la naturalesa i la sexualitat humanes, el matrimoni o la família; o a establir noves normes relatives a l’origen i la fi de la vida de les persones, la procreació, i altres aspectes essencials per a la persona i pel futur de la societat. Aquesta nova religió nega el principi de subsidiarietat, i promou uns poders públics cada vegada més intervencionistes en aspectes com l’educació o la pàtria potestat dels pares i mares.

En el darrer mig segle molts cristians, religiosos i laics, han confiat poder integrar els nous corrents secularistes amb el missatge cristià. Però els resultats estan a la vista: a mesura que aquests nous corrents han assolit el poder polític i l‘hegemonia cultural han anat imposant la seva revolució cultural i antropològica obertament oposada a la cosmovisió cristiana.

El Papa Francesc ens ha alertat d’aquesta gran revolució del nostre temps: «es percep la penetració cultural d’una mena de “deconstruccionisme”, on la llibertat humana pretén construir-ho tot des de zero. Són les noves formes de colonització cultural.»  I Francesc ens ha avisat també de les greus conseqüències que això comporta: «No ens oblidem que els pobles que alienen la seva tradició, i per mania imitativa, violència impositiva, imperdonable negligència o apatia, toleren que se’ls arrabassa l’ànima, perden, juntament amb la seva fesomia espiritual, la seva consistència moral i, finalment, la seva independència ideològica, econòmica i política». (Encíclica Fratelli Tutti, 13 i 14)

Que la correcció política i la ideologia de gènere s’hagin imposat de forma tan evident, sense que hagin saltat les alarmes ni al conjunt de la societat ni en el si de l’Església ens hauria de portar, d’entrada, a fer una profunda autocrítica. En aquest sentit, sobta que el cardenal Omella no hi fés cap referència en el seu discurs d’obertura de la darrera Asamblea Plenaria de la Conferència Episcopal Espanyola, malgrat el to clarament autocrític d’aquell discurs. No hi hagut fins ara una resposta a l’alçada del desafiament que suposa aquesta immensa revolució, que culmina la de finals dels anys seixanta del segle passat. Mentre que el trencament antropològic i cultural del maig del 68 es circumscrivia a unes minories intel·lectuals i estudiantils, avui afecta al conjunt de la societat i en la seva radicalitat va molt més enllà que aquell.

En aquest context, suggereixo tres qüestions i reptes que seria important que es consideressin en el camí sinodal. El primer és el paper profètic que ha de tenir l’Església, més que mai en el nostre temps. L’esperit sinodal de caminar i discernir junts religiosos i laics, no eximeix els bisbes de la seva responsabilitat de defensar públicament i amb tots els mitjans al seu abast el magisteri i la moral de l’església. I per això, com a pastors, han de donar una resposta crítica, raonada i entenedora davant de molts dels canvis legislatius i culturals que s’estan produint. Els bisbes són els caps de l’Església a les seves respectives diòcesis. Si ells no es mullen la majoria dels preveres tampoc ho faran, i aquest silenci o tebiesa dificulta que els laics prenguin consciència i puguin reaccionar. Els cristians no ens hem de cohibir a l’hora de denunciar els mals del nostre temps perquè la nostra crítica sí va acompanyada d’una proposta de vida alternativa i de la gràcia per a la regeneració personal i comunitària.

El segon, és la necessitat de donar veu i protagonisme als laics dins de l’Església. Els fidels laics, les dones sobretot, han de tenir un paper destacat en la resposta davant la revolució cultural del nostre temps. Una dona casada, una mare de família, avui pot ser molt més convincent parlant sobre aquests temes que un bisbe o un sacerdot. També hi ha una nova generació de joves que estan prenent consciència de la situació, als quals de forma innovadora i creativa se’ls hi ha d’obrir les portes i oferir espai a nivell parroquial i diocesà.

L’últim repte seria afrontar el greu fenomen de la desaparició de la presència cristiana de l’àmbit educatiu. Per una banda, hi ha un intervencionisme creixent de l’Administració educativa que acaba substituint els pares en l’elecció del centre educatiu. La nova llei espanyola d’educació, en eliminar el criteri de “demanda social” dels pares per determinar les places dels centres concertats, pot acabar suposant l’ofec de moltes escoles concertades per manca d’alumnes.

Però cal també desvetllar la consciència dels pares i mares cristians perquè siguin actius i reivindiquin que es faci efectiu el seu dret fonamental a que els seus fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb les seves conviccions, tant a l’escola pública com a la concertada. I cal una actuació adequada i decidida tan per part de les congregacions religioses titulars de centres educatius com de les respectives diòcesis, per tal que les escoles cristianes ofereixin una educació integral digne d’aquest nom.

Publicat al Diari de Girona, el 22 de novembre de 2021

 Loading ...