Les lleis sexuals que ho envaeixen tot

És ja una evidència que l’accent del govern Sánchez se situa en lleis que giren en torn directament o indirecta a la qüestió sexual ,que és la que interessa als grups que militen en la perspectiva de gènere i de les identitats sexuals. Són lleis que tenen la característica comuna de ser redactades des de la perspectiva de situacions que estan al marge de la societat, però amb la pretensió no només de regular la situació de les poques persones afectades, sinó de traslladar al conjunt de la societat els interessos d’aquests grups en benefici propi.

Aquest fet està comportant un trasbals molt important de tota la concepció i normativa jurídica entorn del significat del què són les persones i les seves relacions més importants. Per exemple, amb la nova llei trans i LGBTI aprovada, aquests grups gaudiran d’un  avantatge que liquidi el principi de presumpció d’innocència, que és un fonament de l’estat de dret, perquè s’aplicarà la inversió de la càrrega de la prova quan qui denunciï sigui un homosexual o un transsexual. En altres paraules, el denunciat hauria de demostrar la seva innocència, enlloc que el denunciant faci evident la seva culpabilitat. Aquestes i altres mesures, també de l’ordre econòmic, situen aquests petits grups en el vèrtex d’una sèrie de privilegis que discriminen la resta de la societat. Per exemple, la temptació d’utilitzar la inversió de la càrrega de la prova per part d’una persona d’aquests grups davant qualsevol conflicte personal, social, laboral, és del tot evident. Es qualificarà l’afer d’una qüestió homofòbica i a partir d’aquí, ho sigui o no, jugarà amb tots els avantatges.

Aquest tipus de legislació també comet una fragmentació de la societat en considerar que dins la mateixa hi ha grups socials vinculats pel seu sistema de relacions socials que de fet constitueixen “pobles” amb drets específics fins a l’extrem de mostrar la seva identitat amb símbols com són les banderes. El fet que aquestes siguin posades al cantó de les banderes que ens representen a tots, dóna una idea del grau d’hegemonia que des d’aquests marges s’ha aconseguit posar sobre el conjunt de la societat.

L’efecte de tot plegat, però, va més enllà. En la transformació del llenguatge i de la naturalesa de la cosa que designa, un fet que afecta greument a la família. Ja no hi ha pares, sinó “progenitors no gestants” d’acord amb la nova definició legal. Tampoc mares, sinó “progenitores gestants”. I aquesta creativitat ideològica, que el que fa és ocultar o estigmatitzar a les figures naturals del pare i la mare, assoleix tota la seva dimensió amb la nova designació de les vídues, que ara passen a ser “cònjuges superstite gestants”. Un altre capítol que està registrant una contínua erosió, que va començar amb la llei Celaá, és el de la pàtria potestat. Els pares cada vegada tenen menys atribucions en relació amb els seus fills menors d’edat. Ara amb la nova llei sobre homosexualitat i transsexualitat i en el seu article 163 introdueix la figura del defensor judicial. El que diu l’article és que “sempre que en algun afer els progenitors tinguin un interès oposat al dels seus fills no emancipats, es nomenarà un defensor que els representi en el judici i fora d’ell”. És a dir, un menor d’edat pot apel·lar a aquesta instància judicial perquè el defensi d’una decisió que els pares han pres en nom d’ell, si aquesta no els satisfà. És evident que la figura del pare i la mare han quedat reduïdes al no-res a Espanya. I tot això succeeix sense que cap instància aixequi la veu moguda per la preocupació.

Per si no n’hi hagués prou, aquest dimarts s’aprova la llei “només sí és sí” que regula, entre altres coses, el consentiment per mantenir relacions sexuals. El punt clau queda definit en els següents termes: “només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement, mitjançant actes que, en consideració a les circumstàncies i el cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona”. És evident que amb aquesta mena de definicions la conflictivitat augmentarà perquè la subjectivitat de la definició és plena. I és que les lleis no poden suplir el que l’educació i l’ètica d’una societat no és capaç d’aportar als seus membres, en aquest cas concret, el del respecte de les relacions home i dona. Per què és clar quins són els actes que expressen el consentiment? La llei no ho defineix. Quines són les circumstàncies que cal considerar? Tampoc en diu res la nova norma. I com es pot considerar que hi hagi la claredat suficient que exigeix si no s’estableix en què pot consistir?

En definitiva, l’ocupació per aquest tipus de qüestions per part del govern i del Congrés és màxima, mentre les grans qüestions com és la utilització dels fons europeus o definir unes perspectives clares sobre com pot abordar-se el tema de les pensions o de disposar d’una legislació sanitària suficient per afrontar les pandèmies sense recórrer a estat d’excepció, per situar tres exemples concrets, romanen en la més total de les foscors.

Creieu que la variant índia de la covid-19 esgarrarà l'estiu?

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú