La Generalitat de Catalunya pocs dies abans de les eleccions va aprovar un polèmic decret que regulava l’augment dels preus dels lloguers en aquelles zones qualificades de “tenses” . No va ser ben rebut. Se la va acusar d’electoralisme pel moment escollit, va ser refusat per les associacions de propietaris i també pel Sindicat de Llogaters i altres entitats que representen persones afectades per l’extraordinari creixement que han tingut a Barcelona i altres indrets.
Passada l’onada crítica i des de perspectives més tècniques, el veredicte és francament negatiu. L’argument que altres països, cas d’alemanya i França, apliquin normes d’aquest estil, no significa que ni el contingut del decret ni la situació de Catalunya siguin equiparables.
L’habitatge es mou en una difícil contradicció. D’una banda és un bé necessari, tothom ha de tenir dret a un habitatge. D’altra, és un producte que es regeix pel mercat. I aquestes dues exigències resulten difícils de conciliar.
El problema de fons del mercat de lloguer té dues causes estructurals, que òbviament el decret no resoldrà. Una és el migrat parc d’habitatge social que fa que no tingui cap incidència sobre els preus de mercat empenyent-los a la baixa. L’altra la febrada dels habitatges turístic i dels grans grups inversors que han provocat la pujada dels preus a la major part de la ciutat.
El Decret, d’altra banda, té en aquelles zones on s’apliqui, un camp reduït d’acció perquè no afecta a l’habitatge nou ni al que depassa els 125 m de dimensió. Part de la crítica tècnica apunta que si hi ha lloguers en l’actualitat que estiguin per sota l’índex de referència de la Generalitat la conseqüència més immediata de la nova norma serà que incrementarà fins al màxim de 10% al mes. Per tant, el resultat serà, en aquest cas totalment contrari al perseguit.
Quan el preu de referència ja està assolit l’increment no podrà depassar aquella xifra del 10%, però com els índex de referència s’han fet ja amb preus de mercat molt alts, un 10% d’increment pot ser, en determinats casos una garantia, però continuarà sent un augment important.
El manual diu que quan es produeixen regulacions de preus en un bé que té una oferta escassa i d’augment lent, l’únic que es fa és paralitzar el mercat i endurir-ne les condicions.
El propi Banc d’Espanya s’ha manifestat, en el seu informe anual, en contra de la mesura precisament per aquesta raó de reduir l’oferta i també perquè pot contribuir a un deteriorament dels immobles en fer escadussera la inversió per al seu manteniment.
Que cal proporcionar habitatge de lloguer per part del poders públics és una evidencia, que el decrets de la Generalitat ho aconsegueixi és perfectament improbable.
