Hi ha un precedent que no es pot negligir del tot: les tres eleccions autonòmiques anteriors, Galícia, País Basc i Catalunya, les ha guanyat sempre el govern. La diferència substancial radica en que en totes aquelles la participació ha sigut discreta, o francament baixa, com en el cas català, mentre que a Madrid s’ha produït una concurrència històrica a les urnes: participació i polarització han anat lligades, i aquest pols l’ha guanyat Ayuso.
No estaria de més preguntar-se per què en el cas català, on teòricament es manté una gran polarització entre indepdentnetisme i contraris, la participació ha estat escandalosament baixa. La societat i les seves institucions haurien d’alarmar-se pel que és l’indicador d’un desencís extraordinari.
Però, tornem a Madrid. Tota l’acció premia i castiga, atorga confiança de cara al futur i selecciona els governants que considera més adequats per afrontar-lo. Alhora, i cada vegada més, és un refús als oponents. És el que sembla una llei de la democràcia en aquestes últimes dècades. Cada vegada es vota més en contra que a favor. El PSOE i el PSC van ser els primers a interpretar-la en termes electorals, ja al 2008, amb el lema socialista “si tu no hi vas, ells tornen”. És més important el rebuig a l’altre que la proximitat amb els teus. Aquest fet explica perquè es voten governs que han fet una gestió insuficient. El cas de Catalunya és espectacular en aquest sentit.
Disposar d’un candidat que no impliqui gran refús pot ser un avantatge. Gabilondo podria haver estat això, però li faltava l’altra condició determinant: la capacitat de traspassar una imatge de futur, d’energia creadora. En realitat era un candidat amortitzat, començant per la consideració d’ell mateix, que les continues intromissions de Sánchez van acabar per enterrar.
Ayuso, a cavall de la pandèmia i dels errors de Sánchez, ha acabat de construir una identitat ideològica madrilenya. No és ella qui l’ha fet del tot, però hi ha contribuït d’una manera decisiva, segurament de la mà del seu assessor Miguel Ángel Rodríguez. Cal recordar que Madrid és una comunitat favorable al PP des de 1995. Els socialistes van començar molt bé de la mà d’un bon president que, per cert, ara el PSOE vol expulsar, José Luís Leguina. Va governar al llarg de 12 anys i encara avui és el president més longeu. Va estar durant els anys de construcció de la realitat autonòmica, però a partir d’ells el PSOE ha perdut quasi sempre, excepte en les eleccions que van donar lloc al “tamayazo” i que van permetre a Aguirre governar. Cal dir que aquesta configuració del PP durant bastants anys no ha tingut presidents destacats. Tots recordem Gallardón, qui transformà la infraestructura de la regió, i Aguirre, però ens hem oblidat que des del 2012 han succeït una sèrie de persones d’escassa fortuna política: Jaime González, Cristiana Cifuentes, Ángel Garrido i Pedro Rollán, fins arribar a Díaz Ayuso en una data tan recent com el 19 d’agost del 2019.
Llegir Les claus de la victòria d’Ayuso (i II)
Ayuso, a cavall de la pandèmia i dels errors de Sánchez, ha acabat de construir una identitat ideològica madrilenya Share on X
Loading ...
