Si hi ha un tema clau en aquests moments és resoldre la complexa transició energètica. Tots els països d’Europa malden per trobar una solució que integri tres paràmetres de no fàcil conciliació.
El primer, reduir l’impacte amb l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que, en el cas de l’energia, vol dir sobretot el CO2. L’altre, jugar la carta dels recursos propis que són més favorables.
Aquest aspecte té condicions per convertir-se en una nova crisi de la UE, en el sentit que França exigeix que la producció nuclear sigui considerada com a una “energia verda” i Alemanya postula una cosa semblant en relació amb el gas. Són dues posicions extremes que mostren fins a quin punt cada estat es preocupa de tenir un mix de producció propici als seus interessos.
El tercer factor decisiu, perquè pot augmentar l’estès malestar social, és el cost d’aquesta transició. Canviar les fonts tradicionals per noves costa diners. L’actual factura de l’electricitat n’és una mostra, perquè no tota la responsabilitat de l’augment es deu a l’increment del preu del gas, sinó que una altra part substancial està formada pels drets d’emissió de CO2 que cada vegada són més cars.
En aquest difícil context el govern català es fica ell sol en un embolic de dimensions còsmiques. Per una banda, parla i no para d’un país sostenible i verd i, fins i tot, s’atreveix a fer ell solet una llei contra el canvi climàtic, però al mateix temps està a la cua de la producció d’energies alternatives.
L’advertència de la ministra espanyola del ram, formulada en uns termes deliberadament provocadors per a un govern independentista, en el sentit de si volia acabar depenent energèticament d’Aragó, ha tingut la resposta canònica de la consellera Teresa Jordà que segurament per l’estranya composició del seu departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, té unes respostes estàndard que només responen al políticament correcte, però no concreten res. La realitat crua i pelada és que avui la Catalunya verda que postula el govern Aragonès és en realitat la Catalunya atònita, perquè l’energia nuclear és de lluny, més del 50%, la que cobreix les nostres necessitats energètiques.
Per donar una idea del baix nivell de resposta català, cal situar el fet que durant l’any passat s’han instal•lat a Espanya una capacitat de 6.000 megawatts fotovoltaics i 600 megawatts eòlics. Doncs bé, ni una sola unitat d’aquesta nova producció elèctrica s’ha situat a Catalunya. És conseqüència d’un país que viu instal•lat en el “no“. Vol fer grans coses, però encara ha de decidir quines i com. Mentrestant, no volem que hi hagi instal•lacions d’energia eòlica perquè alteren el paisatge, fotovoltaica perquè fa el mateix i limita –qüestió discutible- l’agricultura.
Tenim una visió realment molt limitada del què es pot fer. Tant és així que hi ha opinions tècniques que asseguren que podríem produir tota l’energia necessària de font eòlica marina en instal•lacions situades mar endins en el litoral. Però també aquesta possibilitat és refusada per una part del país que no vol tocar res.
En aquestes condicions és ben difícil que Catalunya pugui prosperar. És bo cuidar el paisatge, però de manera que sigui compatible amb les necessitats de proveir-nos d’un recurs tan necessari com l’energia i de ser tan suficients com sigui possible. Tenim el pèssim exemple de tot això en Colau i la ciutat de Barcelona. Podia i pot encara donar un fort impuls a l’autoproducció d’energia facilitant la suficiència de les llars, podia com a mínim comentar una cosa tan elemental, que hi va haver als anys 60 del segle passat, com produir aigua calenta per mitjà de l’energia solar. Res de tot això s’ha fet.
És un país que està perdent el tren perquè els seus lideratges no tenen ni visió ni missió.
Loading ...
