A Davos, Sánchez ha presentat una visió optimista de la situació econòmica espanyola acudint a les dades que així ho expressen. És lògic, tot governant ha de presentar missatges positius del país i del que fa, sobretot en la seva projecció exterior, però no al preu d’amagar la realitat quan aquesta és negativa i el que és pitjor no actuar per modificar-la. Perquè el missatge optimista no és incompatible, tot el contrari, amb intentar corregir els greus desequilibris de l’economia espanyola. I això segon és el que Sánchez no fa.
És cert que conjunturalment el 2023 ha anat millor del que la majoria pensava i, per tant, els resultats han estat millors que les expectatives, i això sempre infon una sensació ben humana de confort. Però aquesta conjuntura favorable, deguda sobretot al turisme i als fons Next Generation, no pot fer oblidar el declivi espanyol. Sí, declivi perquè no d’altra manera s’ha de qualificar el continuat retrocés de la convergència amb la renda per càpita de la UE.
Ara, Espanya ja ocupa el lloc 18è en aquesta classificació entre els 26 països de la UE. El que significa que altres estats que s’han integrat més tard i que partien de pitjors condicions ja ens han superat. Aquest retrocés és evident, objectiu i no admet discussió. Però, el govern espanyol no el vol abordar perquè seria reconèixer l’evidencia i a més assumir que una part important d’aquest avançar com els crancs s’ha dut a terme en el període Sánchez.
La raó essencial i ben coneguda és la baixa productivitat espanyola, i el problema afegit és que el govern no fa els deures. El 2016 la UE va acordar que tots els països havien de tenir consells nacionals per a la productivitat. Una iniciativa que naixia sobretot pensant en països com Espanya, on aquest tema és un problema greu. Es tractava de crear una institució que seguís les variables que determinen la productivitat, analitzés les causes i problemes i proposés solucions. Havien de ser instàncies independents de la política, com el cas d’AIReF en el cas espanyol. Doncs bé, 7 anys després Espanya és un dels pocs països, junt amb Itàlia i Estònia, que no ha creat ni espera fer-ho aquesta tan necessària institució.
El problema és tan evident que s’ha intentat esmenar la mancança des de la iniciativa privada. I així la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie) han creat el primer observatori de la productivitat (OPCE), que estudiarà, no només la situació d’evolució de la productivitat del treball i del capital, sinó de la més important de totes i més difícil de determinar com és la total dels factors (PTF) i cada any publicaran un informe.
Ara ja han dut a terme el primer i han constatat que al llarg d’aquest segle Espanya ha sofert un retrocés en la seva productivitat, del 7,3%. Fet que explicaria, i això ho afegeixo jo, el per què ens allunyem de la renda mitjana de la UE.
Per exemple, en el mateix termini a Alemanya la PTF ha crescut un 11,8%, el que vol dir que hem divergit en dues dècades pràcticament quasi 20 pp de l’economia alemanya i això és moltíssim.
Hi ha moltes causes que expliquen aquest fet, des de la baixa despesa en R+D+I, una inadequada combinació dels recursos productius, la petita dimensió de l’empresa espanyola, la insuficient incidència dels sectors productors de tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) i els que són intensius en aquest recurs.
Cal pensar que a l’Europa dels 11 (EU-11), el pes de les TIC sobre el total del PIB és del 5,25% pel 7,63% en aquesta Europa més desenvolupada. Italia se situa per davant nostre amb un 6,17%. En contrapartida som el país que presenta un percentatge més gran, quasi de la meitat, de sectors menys intensius en TIC.
També hi ha un altre factor, com és l’extraordinari creixement de la immigració que estimula els sectors de baixa productivitat, perquè disposen de mà d’obra en bones condicions de cost. Espanya creix en quantitat de treball, però no en intensitat i això fa que en termes comparatius retrocedim.
Si seguim en el període Sánchez, el resultat és realment dolent. En el marc de l’OCDE i pel període 2018-23, en aquest cas referit a la productivitat del treball, Espanya ocupa l’últim lloc amb una pèrdua del 3,8%. És realment un resultat pèssim. Per situar una referència, Itàlia, on tampoc en aquest àmbit es lliguen els gossos amb llonganisses, ha enregistrat un negatiu de 0,2%, per tant, quasi 15 vegades millor resultat que l’espanyol. Per no parlar de països com Hongria, 6,3% de creixement, i encara més Polònia, que assoleix quasi un 14% i que a aquest ritme serà el nou país que farà el sorpasso a Espanya, amb la diferència per aquest cas que es tractarà d’un estat de dimensió territorial i demogràfica semblant al nostre.
La productivitat d’avui és la renda per càpita de demà al matí, i si això no es resol, el mal estat de l’economia espanyola continuarà, malgrat les aparences conjunturals.
