L’atemptat de Trump és una pedra de toc de com el liberalisme cosmopolita, amb la seva aliança objectiva amb la progressia de gènere, reconstrueix la realitat per fabricar el seu propi univers Matrix. Aquesta característica és molt evident en els mitjans de comunicació d’aquest perfil, però és que a més està generalitzada en els espanyols.
Només cal llegir la crònica de Pedro Rodríguez a l’ABC “De lejos” per constatar com un fet tan greu desapareix darrere una allau de paraules que tenen com a finalitat mostrar que la violència política és un fet que té sobretot com a responsable, en el cas dels EUA, als republicans i, en el d’Europa, a la dreta radical. És clar que l’evidència ens indica que ara com ara els dos únics intents d’assassinat amb característiques de magnicidi han estat tenint com a objectiu polítics de la dreta, perquè abans de Trump ha estat, no fa tant, el primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, que va rebre cinc trets que van posar la seva vida en perill. Tampoc es pot oblidar, malgrat que en el seu moment aquí se’n va parlar molt poc, l’atac massiu amb armes de foc a l’equip de beisbol del partit republicà el 2017 als afores de Washington. O l’intent d’assassinat de no gens menys que un jutge del Tribunal Suprem nomenat per Trump, Brett Kavanaugh, després de patir una brutal campanya de desprestigi.
Violència política i magnicidi
Les dues bandes que competeixen fan cada vegada discursos més violents, però de moment, i esperem que quedi aquí, els magnicidis cauen d’una sola banda i no s’acostumen a acabar d’aclarir, apareix un subjecte autor del fet, però que no aconsegueix trobar-se mai quin era l’entorn que podia haver-lo acompanyat en la seva acció criminal.
És difícil creure en una confabulació demòcrata per liquidar a Trump. Primer, perquè l’assassí hauria estat més professional, hauria utilitzat un altre tipus d’arma i no hauria disparat a més de 140 metres, d’una posició sòlida que dominava el panorama. Segon, perquè posats a fer una cosa d’aquesta magnitud, la víctima generadora d’avantatge polític hauria estat el mateix Biden perquè d’aquesta manera mataven dos ocells d’un tret. Eliminaven el que cada vegada més molts demòcrates consideren que és un destorb i injectaven un màrtir a la campanya, un fet que sempre dona vots. I avui aquests vots els té Trump.
La responsabilitat dels serveis secrets
Cal aclarir el paper dels serveis secrets en tot aquest afer, això sí, perquè és increïble que una persona amb un fusell es pogués situar en una teulada en línia recta i sense obstacles d’on estava Trump sense ser vist pels franctiradors de la policia i del servei secret, que després dels primers vuit trets i en qüestió de segons, sí que el van eliminar. Però a l’espera que tot això s’aclareixi, cosa difícil com s’ha vist en altres magnicidis, cal quedar-se amb la idea que va ser l’acció d’un jove enverinat per tots els mitjans de comunicació i els polítics que presenten Trump com l’encarnació del mal, al qual cal frenar com sigui.
La percepció de Trump
La dona de Trump, Melania, potser ha estat una de les que millor ha donat l’emmarcament del problema. Deia que els responsables eren els que havien convertit el seu marit en un monstre, en una màquina política i inhumana. I de fet és així, perquè digui el que digui sempre és presentat com un feixista autoritari que ha de ser frenat a qualsevol preu. És difícil trobar en les nostres hemeroteques, no ja opinió, sinó informació que el descriguin en termes raonablement normals. I es continua així, ara es condemna el fet, però tot seguit s’afegeixen tota una sèrie d’arguments i raons que van en aquesta línia.
L’impacte dels mitjans de comunicació
El País de diumenge era un veritable exemple visual d’aquesta deriva ideològica. Reproduïa la foto icònica de Trump que, protegit pels agents del servei secret, aixecava el puny en alt amb la cara tacada de sang i sota una bandera americana onejant. L’enquadrament era perfecte, però els titulars que l’acompanyaven mostraven les limitacions d’El País per assumir la realitat. Perquè es referia al fet com un “aparent atemptat“. Només aparença, malgrat l’existència d’un mort, dos ferits i la mateixa ferida, lleu això sí, de Trump. I més avall, el titular encara esdevenia més confús perquè deia “Trump és evacuat després d’un tiroteig a un míting a Pensilvània”. El redactat no associava el fet a un atemptat, sinó més aviat a la idea de desordre en l’acte de Trump.
Era la mateixa línia que utilitzava el seu diari subaltern, La Vanguardia, que no dedicava cap foto a la primera pàgina i amb un titular més modest que el d’El País assenyalava que Trump havia estat evacuat per un tiroteig en un míting i el subtítol es referia a un incident en un acte de Pensilvània. Tiroteig i incident. La voluntat d’orientar en un determinat sentit el lector era clara i s’evitava curosament utilitzar la paraula atemptat o intent d’assassinat amb la idea inconscient o pensada de minimitzar el que havia passat.
La propaganda contra Trump
En el cas d’El País, el diari arrodonia el despropòsit en l’entrevista a pàgina sencera a l’actriu Scarlett Johansson, que portava com a titular “Trump és un psicòpata” i afegia que estava aterrida pel que pogués passar a les eleccions de novembre. Amb aquest tipus de propaganda s’impulsa a considerar que Trump és un perill que necessita ser aturat. El com sigui ja és una qüestió de cadascú.
Tot això no impedeix que el mateix candidat i el seu partit elevin també el radicalisme. No es tracta d’una pel·lícula en blanc o negre. Al contrari, però és que els demòcrates, els liberals cosmopolites, la progressia de gènere sí que construeixen aquesta pel·lícula en la qual ells són els salvadors de la història i les altres forces malignes que ho volen destruir tot.
La responsabilitat de tots
Doncs no, en la situació actual tant o més responsables de la crispació i de la violència són uns com altres. Més ben dit, són més responsables com més poder tenen i aquí, a hores d’ara, els que tenen el control de quasi tot són precisament aquestes forces demòcrates als EUA, el sanchisme a Espanya, Macron a França, el govern de coalició semàfor a Alemanya, les que tallen el bacallà. Són elles les que tenen la primera responsabilitat de canviar el to i la forma de fer i d’entendre que els qui voten aquells que ells consideren com a impresentables són ciutadans tan dignes com els que els voten a ells i que la política de convertir-los en apocalíptics és destructiva en si mateixa.
La solució no rau a polaritzar en el “tu més” sinó en aprofundir en els fonaments que han fet de cada país i de cada societat un espai benèfic i benestant. Només a través d’aquesta recuperació sortirem de la deriva a la qual ens condueixen el liberalisme cosmopolita i la progressia de gènere.
Loading ...
