El fet que l’ajuntament estigui duent a terme una acció d’urgència a l’àrea sud de la superilla de Sant Antoni com a resposta als mesos i mesos de queixes dels veïns i l’anunci que durà a terme un conjunt d’ajustos en tota l’àrea de la superilla, posa en relleu les febleses d’aquesta solució tal com està concebuda en el marc de l’urbanisme tàctic.
Aquí no es tracta de la generació de col·lapses en la circulació, encara que sí que és cert que s’han sobrecarregat els vials adjacents. El problema és un altre, que també es comença a manifestar a Consell de Cent. És l’anunciada desgracio de l’espai, motiu de la queixa dels veïns.
En només 5 anys aquest espai ha quedat profundament deteriorat, exemplificant la seva fragilitat i, com tota degradació urbana, crida a més degradació. Sobretot l’àmbit sud, el que ara s’està intentant arranjar, s’ha convertit en una concentració de persones que beuen alcohol al carrer, es droguen o senzillament dormen allí.
Voler inventar una mena d’espais verds ficticis a força de plantar vegetació, situar alguns testos i disposar de mobiliari urbà com bancs i taules, no és suficient per transformar l’espai subjecte a la pressió social de l’entorn. No es pot inventar un idíl·lic món rural al mig d’una ciutat densa com Barcelona a força de col·locar petites clapes en mig de l’asfalt.
I aquest problema, que ara viu Sant Antoni, el comença a patir la zona molt més extensa de Consell de Cent. L’única diferència és que aquesta transformació és més recent i nota menys, per tant, el procés que l’erosiona. I el fet de ser d’una extensió i longitud molt més gran, distribueix millor els impactes del deteriorament pel tipus de pràctiques que es fan. Malgrat això, el cost de manteniment és ja de bon origen molt més elevat, perquè requereix una major atenció.
El que necessita l’urbanisme de l’Eixample de Barcelona són carrers nets i ordenats, amb objectes i mobiliari urbà en bones condicions i ben situats que aportin una percepció polida de la ciutat, que siguin segurs per a tothom, ben il·luminats, amb llum clara i de bon circular. Alhora, el que cal és reforçar els espais realment verds. Per una part, potenciant les zones verdes i parcs existents a força de millora i densificar la seva vegetació. Tenir zones de jardí amb moltes millors condicions. Transformar les places dures en places verdes enjardinades i substituir tot l’arbrat que s’ha perdut.
La solució és senzilla i nítida: bons carrers i bones zones verdes. Si a tot això se li afegeix una més ràpida recuperació dels interiors d’illa que sigui possible i s’elimina tota resta d’espai “cutre” que s’ha produït en aquest temps, l’Eixample, i amb ell Barcelona, serà un espai de bon veure i sobretot de millor viure.
Voler inventar una mena d'espais verds ficticis a força de plantar vegetació, situar alguns testos i disposar de mobiliari urbà com bancs i taules, no és suficient Share on X
Loading ...
