Llegir entrada anterior : L’altra cara del feminisme (i IV): 6 perfils bàsics del feminisme de gènere (1)
- La hipersexualització. Aquest tipus de feminisme té una forta component generacional que sembla que l’empenyi a contemplar l’empoderament de la dona també en la seva dimensió sexual. No n’hi ha prou amb la igualtat, ha de mostrar poder i a més l’ha de demostrar en el sexe. Rosalia, que podria ser criticada pel feminisme clàssic des del punt de vista que converteix en un objecte el cos de la dona, és celebrada per les actuals representants d’aquest moviment com un model d’empoderament. Un tema de família com la ruptura de les relacions entre Shakira i Piqué i el fet que ella l’exploti a través de l’espectacle mediàtic sense contemplar l’existència de dos fills que, d’aquesta manera són posats a la picota pública, és vista amb bons ulls com una mostra de poder femení.
- La construcció de mites. Tot moviment ha de construir mites i en el cas del feminisme de gènere no és una excepció, però han de ser d’un determinat perfil. Un d’aquests mites és Jacinda Ardern, l’exministra de Nova Zelanda, que va plegar a mig mandat i va sortir cames ajudeu-me perquè la previsió electoral li era adversa. Va tenir un moment de glòria per la seva reacció quan els atemptats, però les seves polítiques, especialment la de la covid, han dut al país a una greu crisi econòmica. D’aquí la fugida per no afrontar les eleccions. Però aquest fet és vist amb entusiasme. Joana Bonet, una destacada feminista, escrivia a La Vanguardia el 21 de gener sobre “el coratge de saber anar-se’n”. Sanna Marin, la primera ministra finesa, és un altre d’aquests ídols encara que el seu currículum polític sigui més aviat magre. Però no ho és Meloni, la primera ministra d’Itàlia, malgrat ser en l’actualitat el govern més important exercit per una dona. Però, és clar, Meloni no és feminista i així podríem seguir amb altres exemples.
- Les obsessions sexuals. Mai la literatura pública i política s’havia vist tan plena de qüestions relacionades amb aspectes sexuals, que les cronistes i les polítiques exerceixen sense massa miraments. Mai s’havia escrit, com una categoria política, sobre la vagina, els culs, la menstruació, etc. Només cal veure la publicitat que fa el ministeri d’Igualtat per constatar que hi ha alguna cosa profunda que no acaba de funcionar bé en aquesta visió. Fins i tot el color ocre d’aquests anuncis acompanya la percepció desagradable de part de qui els veu. Mai s’havia vist que un secretari d’Estat, la famosa Pam, es dediqués a donar explicacions a les dones sobre com obtenir satisfacció i descartés la penetració i lloés la masturbació. En definitiva, és a través del feminisme de gènere que, qüestions que pertanyien a la intimitat les han convertit en categoria política. No és gens clar que ni la societat ni les dones hi surtin guanyant.
Loading ...
