El feminisme de la confrontació es caracteritza per viure en un greuge permanent, fruit d’un autoposicionament victimista. Malgrat que és la ideologia del poder i la cultura dominant aquest feminisme es presenta sempre des de la posició de víctima, de manera que és una màquina contínua de generar nous conceptes que permetin sentir-se contínuament agreujades. Vegis, per exemple, l’encunyament del concepte de “micromasclisme“.
Ho constata també la finalitat amb què formulen eslògans apocalíptics sense que es produeixin grans reaccions crítiques, malgrat que el que estan dient és una terrible barbaritat. Vegis, per exemple: “ens estan matant”, “tot home és un potencial violador”, “maten a les dones pel fet de ser dones”. En definitiva, presenten la societat com si hi hagués una cacera mortal i sistemàtica contra les dones.
La realitat és, però, molt diferent. L’any passat van ser mortes per la parella 49 dones d’un total de més de 20 milions. És evident que, en termes objectius aquesta xifra assenyala moltes coses, entre elles un fenomen lamentable, però en tot cas molt escàs. Però, a força de presentar-ho una vegada i una altra en concentracions i saturació informativa sembla que aquestes xifres tinguin un caràcter extraordinari. Tota mort és lamentable, així i tot, al mateix temps requereix ser situada en el seu just context. Moren més persones per suïcidi en 5 dies que en feminicidis de parella al llarg d’un any. I aquest altre lamentable fet passa en gran manera desapercebut.
Tota crítica a la dona quan actua com a feminista empedreïda a les xarxes és considerada misogínia. Tota resposta discrepant pertany a la mateixa categoria o bé és un gest masclista. Les tesis s’acumulen. Una d’elles molt volguda pel feminisme del conflicte és que la dona va amb una motxilla a l’esquena, que té múltiples i diverses implicacions. Per exemple aquesta: Lucia Ramis escrivia “la mirada masculina que farà que se senti més o menys valorada segons el desig que desperti. També jutjada. Quan no és desitjable passa a ser menyspreable o invisible i no mereix res”.
La tesi és que la dona només és valorada quan l’home la desitja, com si no tingués altres atributs. Però si aquesta mirada i desig es produeix això es converteix amb facilitat amb una potencial agressió, o senzillament sense el potencial pel fet de la mirada. Ara bé, si no li fa cas i la ignora aleshores això també és censurable perquè l’està menystenint. En aquestes condicions és impossible no caure en algun dels dos pretesos excessos. O mirar-la amb desig i estar malament o ignorar-la i també ho està. També es considera una pesada càrrega que generi sobre ella processos de culpa pel fet de no tenir fills o ser una mala mare.
En tota aquesta lògica hi ha l’aflorament d’un malestar intern perquè ningú li col·loca una motxilla a l’esquena a un altre si aquest no es deixa.
Hi ha també en aquesta línia, i en les més joves, una curiosa interpretació sobre en què consisteix la relació entre un home i una dona. El diari El País, el passat diumenge 5 de març, donava una sèrie de testimonis de dones que s’havien vist assetjades. Una d’elles deia així: “una nit se m’acosta un xaval i ens posem a ballar, la cosa s’escalfa i se’m col·loca darrere i comença a petonejar-me el coll. Tot va bé fins aquí. Però de sobte noto per sota el meu vestit el meu cul literalment al seu penis. M’havien passat diverses coses a la vida amb nuvis o amb rotllos d’una nit, però aquesta va ser molt boja i em va deixar en xoc”.
Hi ha una estranya teoria que consisteix a mantenir relacions que exciten sexualment i que en un moment determinat aquestes es passen de rosca per part de l’home i creen un conflicte. Però és que aquest fenomen té una lògica biològica difícil de superar que és conseqüència de la mútua excitació sexual. No es pot convertir això en un greuge sense prèviament qüestionar els comportaments, de l’home evidentment, però també de la dona.
Aquesta afirmació és digna de blasme i vituperi per part del feminisme que considera que l’excitació sexual forma part de la celebració i que no hauria de tenir més conseqüències. Però és clar, és una lògica que s’acosta molt a voler jugar al rugbi i no patir mai cap lesió. És el desitjable, però no és objectivament simple.
Tota aquesta lògica del greuge permanent porta a què la base de les polítiques en aquest sentit tinguin la seva expressió en el Codi Penal. L’hegemonia del feminisme en les polítiques d’estat té sobretot una traducció en el Codi Penal cada vegada més punitiu en relació amb els homes, però de cap manera resol els problemes estructurals que la dona encara té.
Un, ja apuntat, és el de reduir la violència sexual en les relacions que, després de dècades de política feminista, creix, sobretot en els més joves i serà així mentre no es vulgui recuperar la cultura del respecte mutu i de l’autocontrol i d’assumir que els excessos en les relacions sexuals tenen habitualment males conseqüències.
L’altre problema evident és el de la diferència salarial. Considerat globalment, en el cas d’Espanya les dones reben una retribució mitjana que és quasi un 20% inferior. Però aquest fet no és conseqüència de la injustícia de cobrar menys pel mateix treball, sinó que té unes altres components.
Primera, la participació de la dona en sector de baixa productivitat que dona lloc a retribucions mitjanes més baixes, com passa amb els homes. Segona, una major presència en treballs fixos discontinus. El 75% dels contractes temporals corresponen a dones. Tercera, i molt important, la maternitat, que genera un hándicap durant un període de vida de la dona.
Malgrat l’evidència d’aquests fets, les polítiques feministes mai les han abordat més enllà de la fixació de quotes per les elits polítiques i empresarials, que res beneficien a la immensa majoria de dones. Només una compensació real pel fet de ser mare i l’establiment de possibilitats de compatibilitzar treball i maternitat i de reciclar-se, permetria superar aquest hándicap.
El feminisme, com ja apuntaven a l’anterior article, incorre amb la mateixa visió del liberalisme radical de valorar la dona només per la seva funció de mercat, exactament igual que l’home. D’aquí que la seva maternitat sigui un hándicap. Però, en realitat, aquesta funció és bàsica i essencial i no només per portar un fill al món, sinó pel procés educatiu en el qual ella serà determinant sobretot en els primers anys de vida.
Una solució evident per a les dones que opten per la cura dels seus fills i el treball a la llar seria graduar per a aquests casos un estatus econòmic equivalent al del règim de ganancials; és a dir, que a partir del moment que es configura la parella o el matrimoni, cadascun dels integrants posen en comú, un el treball fora de casa i l’altre a casa i es divideixen a parts iguals els beneficis obtinguts per a qualsevol dels dos.
Ara mateix s’ha produït una sentència obligant a la parella a lliurar a la dona més de 200.000 euros per compensar-la dels 25 anys de matrimoni en els que va ser exclosa del mercat laboral. Doncs bé, el que fa aquesta sentència hauria de ser el fonament del tipus de polítiques públiques que permetessin a la dona, si així ho prefereix, dedicar-se en plenitud a la llar i, al mateix temps, no veure’s desfavorida en les seves condicions econòmiques. Però no ho defensa el feminisme perquè en un últim terme la seva visió refusa l’emparellament estable amb un home i la maternitat.
Loading ...
