El 17 de setembre, a Santa Maria de Montalegre, Barcelona va viure una escena que desacredita profundament el feminisme que la va protagonitzar: persones que invocaven els drets de les dones van impedir que altres dones expliquessin la seva experiència de l’avortament. Aquesta contradicció té un significat polític i moral que cal denunciar amb claredat. Quan una ideologia necessita silenciar les persones que diu defensar, revela fins a quin punt les ha subordinades al seu dogma.
L’acte «I després de l’avortament, què?», organitzat pel Corrent Social Cristià, Entitats per la Vida i la Plataforma per la Família Catalunya-ONU, volia escoltar testimonis personals. L’acte va començar a les 19.30 hores. Els organitzadors expliquen al diari que entre 30 i 40 persones, situades entre el públic, van interrompre’l amb crits i pancartes. La mateixa informació recull que van arribar a agafar el micròfon. La situació es va prolongar gairebé mitja hora, fins que els Mossos d’Esquadra van desallotjar les activistes i l’acte es va poder reprendre.
Moltes persones que seguien la retransmissió per streaming tampoc no van poder conèixer amb normalitat què passava. L’agressió contra la llibertat de paraula afectava, doncs, les dones que volien parlar, els assistents que volien escoltar i el públic que ho intentava des de casa. Una minoria havia decidit imposar a tothom què es podia escoltar.
La policia prendrà declaració a testimonis el dia 23.
Les dones sotmeses al filtre ideològic
Aquí rau la gravetat específica dels fets. El relat personal d’una dona mereix respecte encara que contradigui una consigna. Si explica patiment, solitud, pressions o penediment, ningú no té dret a expulsar-la de la conversa perquè la seva experiència resulti inconvenient. Escoltar-la no obliga a compartir totes les seves conclusions. Impedir-li parlar significa negar-li la condició de subjecte amb criteri i veu propis.
El feminisme que només accepta testimonis compatibles amb la seva doctrina converteix les dones en instruments. Les aplaudeix mentre confirmen el relat i les desautoritza quan el qüestionen. Aquesta tutela ideològica reprodueix allò que afirma combatre: algú decideix, des de fora, què pot dir una dona sobre la seva vida. A Montalegre, aquesta pretensió es va materialitzar mitjançant l’agressió, la intimidació i l’ocupació de l’espai de paraula.
Per això, el descrèdit va més enllà de les persones que van rebentar l’acte. Interpel·la les organitzacions feministes que reivindiquen una representació general de les dones. Tenen l’oportunitat i la responsabilitat de condemnar aquests comportaments sense excuses. Si els justifiquen perquè les víctimes defensen la vida o són cristianes, acceptaran que els drets depenguin de l’afinitat ideològica. I si els emparen, contribuiran al deteriorament de la credibilitat del moviment.
La coacció com a mètode polític
Cal anomenar aquesta conducta pel seu nom: censura exercida mitjançant la coacció. El fet que s’embolcalli amb vocabulari emancipador no en modifica la naturalesa. Entrar en un acte aliè, interrompre’l i impedir que continuï és atribuir-se una autoritat sobre els altres que ningú no ha concedit. És un comportament de lògica totalitària: l’adversari queda privat de la possibilitat d’expressar-se.
La discrepància sobre l’avortament és profunda i afecta qüestions decisives sobre la vida, la maternitat i la responsabilitat col·lectiva. Precisament per això necessita debat públic i testimonis lliures. Qui pretén clausurar-lo amb crits empobreix la societat i mostra una incapacitat per confrontar experiències. La força dels arguments es comprova escoltant les objeccions i responent-hi.
La Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i les institucions que proclamen defensar les dones haurien de pronunciar-se amb claredat. La intervenció dels Mossos va permetre reprendre l’acte, però la qüestió cívica continua oberta. Les dones que van ser silenciades mereixen el mateix respecte institucional que qualsevol altra. La seva posició davant l’avortament no pot convertir-les en ciutadanes amb menys protecció ni menys reconeixement públic.
Caldria preguntar-se, també, quin precedent s’estableix si normalitzem aquests fets.
Qualsevol grup podria adjudicar-se el poder de suspendre una trobada al·legant que el seu contingut l’ofèn. La llibertat quedaria aleshores a mercè de qui mobilitzi més persones disposades a intimidar.
Acceptar aquest criteri erosiona la convivència i castiga especialment aquells que sostenen posicions menys acceptades en determinats ambients.
També hi ha una qüestió elemental de respecte humà. Compartir públicament una vivència íntima exigeix confiança. Interrompre aquest moment amb crits afegeix humiliació a qui ha acceptat exposar-se davant dels altres. Cap causa que es proclami alliberadora pot justificar aquest tracte. La dignitat d’una persona no queda suspesa quan el que explica desmenteix les certeses del grup que té al davant en aquell moment.
La resposta anunciada per les entitats organitzadores manté una exigència democràtica: continuar parlant, donar difusió als testimonis i portar al carrer una campanya pacífica de cartells. Han afirmat que no rebentaran actes aliens ni impediran que ningú s’expressi. Aquesta coherència mereix suport. Sobretot, cal que les veus interrompudes arribin més lluny. El millor desmentiment de la censura serà que aquelles dones puguin explicar, íntegrament i sense por, allò que alguns no volien deixar-nos escoltar.
A Montalegre, persones que invocaven els drets de les dones van impedir que altres dones expliquessin el seu avortament. Aquesta contradicció desacredita el feminisme que la practica. #Montalegre #Feminisme #CorrentSocialCristià Share on X
