Hi ha governs que cauen perquè perden les eleccions. N’hi ha que s’esgoten perquè la realitat acaba imposant-se a la propaganda. I després hi ha l’estadi més perillós: quan un govern deixa de governar per dedicar totes les seves energies a sobreviure. Espanya ha entrat de ple en aquesta tercera fase. No es tracta només d’una crisi política. És una manera d’exercir el poder que converteix la supervivència personal del president en l’únic objectiu de l’Estat.
La setmana ha estat especialment difícil per a Pedro Sánchez.
La condemna del seu germà per un tribunal i la decisió de l’Audiència Provincial de Madrid, reunida en una sala reforçada de cinc magistrats, de confirmar l’obertura de judici oral contra la seva esposa en termes especialment contundents, mantenint, a més, el procediment davant del Tribunal del Jurat, constitueixen dues notícies d’una enorme transcendència política. Dibuixen un context inèdit en la democràcia espanyola: un president del Govern envoltat d’un deteriorament judicial i institucional que no deixa d’agreujar-se.
Mentrestant, José Luis Rodríguez Zapatero continua sense oferir una explicació convincent sobre el seu paper i sobre l’afer de les joies. En qualsevol democràcia madura, aquesta opacitat provocaria una crisi en un govern que li dona suport públicament. Aquí, en canvi, gairebé s’ha normalitzat.
També sembla haver-se normalitzat l’altra gran crisi: la que afecta la Guàrdia Civil i, especialment, la Unitat Central Operativa (UCO).
El que va començar com un conflicte puntual ha anat escalant fins a convertir-se en una crisi que afecta la mateixa cúpula d’una de les principals institucions de l’Estat. Quan el poder executiu entra en col·lisió permanent amb els jutges, els fiscals, les forces d’investigació i els òrgans de control, el problema ja no és una simple polèmica política. El problema és la qualitat institucional del país.
Espanya torna a ser diferent. No millor. Diferent dels estàndards europeus que tant s’invoquen quan convé i tan poc s’apliquen quan resulten incòmodes.
I què ofereix el Govern davant d’aquest panorama? Només resistència.
Fins i tot institucions extraordinàriament prudents, com el Consell Econòmic i Social de Catalunya, adverteixen que el model econòmic presenta problemes estructurals. La productivitat pràcticament no creix. Els salaris augmenten molt menys del que exigeix l’encariment real de la vida. La pressió fiscal continua incrementant-se. El preu de l’habitatge s’ha convertit en una barrera gairebé insalvable. Els aliments acumulen increments que erosionen el pressupost familiar mes rere mes. I encara es presenta com una bona notícia que la inflació torni a situar-se al voltant del 3,2%.
Algú ha fet el càlcul del que significa mantenir durant diversos anys seguits una inflació d’aquest nivell sobre els salaris reals?
Per a milions de famílies representa una reducció silenciosa però constant del seu nivell de vida. No és una dada macroeconòmica. És el supermercat. És el lloguer. És la hipoteca. És arribar, o no, a final de mes.
Tampoc l’AIReF dibuixa un escenari tranquil·litzador. Reclama un ajust equivalent al 0,6% del PIB, més de deu mil milions d’euros, perquè la despesa pública continua creixent molt per damunt dels compromisos adquirits amb la Unió Europea. L’organisme independent adverteix que aquesta despesa augmenta prop d’un 6,4%, aproximadament el doble del límit compromès.
Però res de tot això sembla alterar el comportament del Govern. La impressió és la d’un executiu que ha entrat en una fase de política de terra cremada: si el seu futur polític és improbable, que els qui vinguin darrere heretin el mínim marge de maniobra possible.
Les petites i mitjanes empreses continuen suportant una doble pressió. D’una banda, la fiscal i burocràtica. De l’altra, un absentisme laboral creixent que perjudica la productivitat. A les grans àrees metropolitanes s’hi afegeix un obstacle nou: amb els salaris que poden oferir moltes empreses, els treballadors senzillament no troben habitatge a una distància raonable del lloc de treball.
I quan el transport públic hauria de compensar aquest problema, Rodalies continua instal·lada en la degradació. Cada incidència es presenta com un fet excepcional quan, en realitat, l’excepcional seria encadenar una setmana sencera sense incidències importants. El ministre responsable sembla dedicar més temps a la batalla permanent a la xarxa X que no pas a resoldre el deteriorament del servei.
Mentrestant, Sánchez anuncia sostres de despesa que no s’aproven. Presenta els primers pressupostos des del 2023 sense disposar d’una majoria suficient per tirar-los endavant. Impulsa un nou model de finançament autonòmic que només rep el suport entusiasta del seu principal aliat, Salvador Illa, mentre desperta reserves fins i tot dins del mateix socialisme territorial. I, sobretot, necessita modificar una llei orgànica per fer-lo efectiu sense disposar tampoc dels vots necessaris al Congrés.
No és una simple anècdota parlamentària. És la constatació que Espanya fa massa temps que està governada per una minoria que confon resistir amb governar.
L’habitatge constitueix probablement el fracàs més visible. Ha esclatat la gran bomba social de la legislatura i el Govern continua reaccionant amb decrets successius que tampoc tenen garantida la majoria parlamentària. Mentrestant, les previsions d’S&P Global situen Espanya entre els països europeus on més augmentaran els preus residencials durant els pròxims anys, amb un increment estimat del 9,1%.
Aquest és el balanç: institucions en conflicte, inseguretat jurídica creixent, pressió fiscal elevada, productivitat estancada, habitatge inaccessible, comptes públics tensionats, infraestructures degradades i un Govern absorbit gairebé exclusivament per la seva pròpia supervivència política.
Cap país no es pot permetre durant massa temps que l’agenda nacional sigui substituïda per l’agenda judicial i política del seu president. Perquè arriba un moment en què l’agonia d’un govern deixa de ser només el seu problema. Es converteix en el problema de tots. I és exactament aquí on, avui, es troba Espanya.
Pedro Sánchez crisi política: els fronts judicials, la debilitat parlamentària, l'habitatge, la pressió fiscal i els advertiments de l'AIReF marquen l'actualitat. Anàlisi sobre la situació política i econòmica d'Espanya. #PedroSánchez Share on X
