Colau s’ha acomiadat, i tothom sap per què. Simplement, perquè s’ha vist incapaç de complir el compromís assumit davant dels votants que la van escollir. Ser oposició a l’Ajuntament de Barcelona és una tasca dura, molt més que fer-ho al Parlament de Catalunya: és una feina ingrata, poc reconeguda i amb escassa atenció mediàtica.
Colau ha esperat mesos des de les eleccions per constatar que no tenia una sortida clara i organitzada. Al final, ha decidit deixar-ho sense més, esperant temps millors. Ho ha fet a la seva manera, en el ple del passat divendres 25 d’octubre, amb un discurs carregat de narcisisme i autocomplaença, tan ridícul com pot ser qualsevol intent de fer balanç en públic després d’uns resultats mediocres. Cal recordar que Colau va ser reelegida alcaldessa en el seu segon mandat gràcies al controvertit vot de Valls, una estrella fugaç parisenca, que ens va deixar com a llegat un nou mandat d’una alcaldessa amb un nucli fidel d’incondicionals, però amb la majoria de la ciutat en contra.
És pertinent recordar també que la seva primera victòria es va deure, en bona mesura, a la decisió de l’aleshores alcalde, Xavier Trias, de no intentar formar una fàcil coalició amb altres forces com els socialistes o Esquerra Republicana.
En el seu discurs de comiat, Colau va parlar amb un orgull desmesurat, com si parlés en nom de tota la ciutat, quan en realitat només representava el 12% de l’electorat. Aquestes visions tan egocèntriques diuen molt sobre les mans en què ha estat Barcelona durant els darrers vuit anys, i també sobre el grau de dependència dels seus subordinats, capaços d’assumir tant d’ego inadequat.
La història municipal de Colau és la d’un fracàs. Va arribar per resoldre el problema de l’habitatge, i el balanç final parla per si mateix. Va confondre l’urbanisme orientat a millorar la qualitat de vida amb la lluita contra el vehicle privat, ignorant les deficiències del transport públic, especialment per entrar i sortir de la ciutat. La ciutat va empitjorar en termes de neteja i seguretat, i va alçar la bandera contra el turisme amb el resultat que, al final del seu mandat, la ciutat estava més plena que mai de turistes.
No és el moment de fer un balanç detallat de la seva gestió, però sí que cal assenyalar el narcisisme de Colau i la toxicitat de la seva figura quan s’eleva a categoria política. Collboni, el seu successor, és el continuador natural de molts aspectes de l’obra de Colau. No podria ser d’una altra manera, ja que va ser el seu primer tinent d’alcalde i va estar sotmès al seu mandat durant anys. Un dels projectes de continuïtat és el tramvia, que aviat circularà fins a l’Eixample. Per completar la idea del “tramvia per la Diagonal” només faltarà el tram fins a la plaça Francesc Macià, destruint la reforma de Trias.
Però aquesta prolongació del tramvia es porta a terme sota un silenci fosc sobre les seves condicions econòmiques. La inversió pública realitzada per l’Ajuntament i la Generalitat queda en mans privades, ja que aquest és el règim de concessió actual. El tramvia és, avui dia, un negoci privat a Barcelona. No es tracta d’oposar-se a aquest tipus d’activitats per principi, però sí que s’ha d’exigir transparència:
- Aclarir quin serà el règim definitiu d’explotació del tramvia: si continuarà la concessió actual o es paralitzarà; i, si es manté, quines són les condicions econòmiques que la regeixen, els avantatges per a la ciutat, les compensacions rebudes, la inversió realitzada i el lucre cessant.
- Cal parlar de lucre cessant perquè el tramvia elimina bona part del recorregut de diverses línies d’autobusos, i per tant redueix els ingressos de la companyia municipal. En aquest sentit, s’està desviant un flux d’ingressos públics cap a una activitat privada, i això també s’ha de conèixer.
- També és necessari saber quant costa aquesta obra, quines són les previsions sobre el transport de viatgers, i, quan comenci a funcionar al novembre, quins són els resultats reals.
- Mai s’ha fet públic un informe sobre l’impacte del tramvia en la mobilitat ciutadana, ni sobre la possibilitat d’alternatives més econòmiques i flexibles. La disponibilitat d’autobusos de gran capacitat elèctrics, juntament amb la coordinació semafòrica, sempre ha estat una alternativa més econòmica i flexible, i potser per això no s’ha volgut mostrar als ciutadans.
- Una última qüestió: la manca de credibilitat de les crides a la participació, tant de Colau com de Collboni. És necessària una consulta ciutadana per demostrar que l’opinió contrària al tramvia, que es va manifestar durant el mandat de l’alcalde Hereu i va contribuir a la seva caiguda política, ja no existeix, i que, en aquesta ocasió, Barcelona votaria a favor d’aquest mitjà de transport.
El referèndum sobre el tramvia, la transparència en les dades econòmiques i financeres, així com els estudis sobre mobilitat, són tres grans qüestions que la ciutadania exigeix a Collboni, qui no pot mirar cap a una altra banda i seguir en silenci, arriscant-se a demostrar que la democràcia és, en realitat, una partitocràcia on els guanyadors es reparteixen quotes de poder i favors sense tenir en compte l’opinió dels ciutadans, els quals, al cap i a la fi, som els qui, amb els nostres diners, fem possible la seva feina.
Loading ...
