La polèmica està servida i en català té una difícil traducció perquè el sentit de “zorra” en castellà no té equivalent en català, on l’animal és femení d’entrada. A Catalunya no tenim “zorros”, només guineus i la duplicitat del sentit de la paraula en castellà, positiva en la masculina, negativa en la femenina, és inexistent. Per tant, podríem abstenir-nos de participar en aquest estúpid debat si no fos per una qüestió de fons: el malbaratament dels diners públics que implica i la intervenció política del president del govern.
La cançó, un cop escoltada, és penosa. Entenguem-nos, musicalment penosa, i la cantant té menys veu que Bárbara Rey que ja és un rècord. Per tant, és un tema que des del punt de vista artístic és més aviat vergonyós. Que hagi estat propulsada per la televisió pública és inconcebible. En lloc d’aprofitar la música popular per generar opcions de qualitat, les utilitzen per presentar eslògans ideològics. I així hem passat del pit i cuixa d’una versió anterior, criticada a mort per les feministes, a aquesta actual, convertida en signe de la transgressió i també criticada per altres col·lectius feministes, concretament per exemple per Sílvia Carrasco, presidenta de Feministes de Catalunya, que afirmava que era un insult a les dones i a les nenes.
Cal recordar que fa 50 anys hi havia textos equivalents molt més provocadors i malsonants. Ara, més que una transgressió estem davant d’una paròdia de la transgressió. En realitat, és molt difícil transgredir perquè això només és possible quan hi ha uns determinats cànons estètics i morals, i en el nostre temps no n’hi ha cap, més enllà dels dogmes del feminisme, del transgènere i de la ideologia woke.
La polèmica té no dos bàndols, sinó 3. Els que reben la cançó com un himne reivindicatiu, els que la consideren des d’ofensiva a impresentable i, encara un tercer, que afirma que s’han pres massa de debò una ximpleria, alhora que consideren que efectivament la cançó és un desastre.
Però ximpleria ho pot ser en si mateixa, però la realitat sempre comporta considerar les coses en el seu context, i deixa de ser-ho quan tot això es fa amb diners públics i a més quan Sánchez, cada vegada més convertit en un àugur qualificador del bé i del mal, hi fica cullerada.
No content amb explicar amb poc èxit, tot sigui dit, a jutges i fiscals que el Tsunami democràtic no és terrorisme, ara s’altifica en la seva línia de dividir la gent entre bona i dolenta, afirma que la cançó li agrada, cosa que està en el seu perfecte dret, però alhora no es pot estar d’acusar de fatxes als qui no els agrada, i de partidaris del “cara al sol”. A partir d’aquest moment l’equació ja està establerta. Tothom qui defensa la bona música és un fatxa i el seu himne és el “cara al sol”.
El nivell de degradació de la política espanyola de mans de Sánchez sembla inacabable. Cada dia hi ha un pas més en destruir tot allò que pot donar lloc a una societat convivencial i més harmoniosa. Aquest procés de demolició per interès propi, perquè el president del govern sap que només pot subsistir políticament dividint Espanya en dos blocs, té costos creixents i sobretot efectes diferits a curt i mitjà termini. Que la societat i les seves institucions no assumeixin la realitat i alcin la veu amb energia només assenyala possiblement que el procés d’autodestrucció és de difícil reversió perquè és el que passa quan les comunitats de persones perden el més elemental que és l’instint de supervivència.
Si es posés la mateixa energia en debats tan estèrils com els de la guineu, àlies “zorra”, en abordar la perillosa situació política del país, les coses anirien d’una altra manera; a millor.
Loading ...
