La xacra desatesa dels suïcidis

Ahir, dia 9 de setembre, va ser el dia mundial per la prevenció del suïcidi. Cal dir que la commemoració ha estat més que discreta, malgrat que és una xacra creixent.

Ja és tan greu que el nombre de morts per aquesta causa supera de molt els morts en accident de trànsit. Però el pitjor del cas és que el suïcidi és el final d’un dolorós procés en el qual intervenen causes diferents que manifesten la desatenció de la pròpia societat i de les administracions públiques. Hi pot haver una propensió personal al suïcidi, això és evident, però a més hi ha circumstàncies que la transformen en efectiva. Si no fos així no s’explicaria la fluctuació de la corba del nombre de casos en funció de l’edat, i de les circumstàncies.

Hi ha circumstàncies materials i socials concretes. També hi ha famílies tòxiques, afirmen els metges, que accentuen el problema. I ara a més hi ha una greu qüestió afegida que està d’actualitat. La llei que ha legalitzat l’eutanàsia també ho ha fet amb el suïcidi assistit, que té una justificació que no es limita ni molt menys a patir una malaltia inguarible, sinó a viure en un estat de sofriment insuportable, que no té per què ser d’origen estrictament físic. És una definició subjectiva. És molt difícil per a una societat que diu que l’estat ha d’auxiliar qui es vulgui suïcidar i pateix molt amb una política eficaç de prevenció dels suïcidis. S’acosta molt a veure aigua del pou amb una galleda foradada.

El suïcidi al nostre país presenta unes característiques que són:

  1. El seu creixement al llarg del temps.
  2. Ser una de les primeres causes de mort entre la gent jove.
  3. Afectar, en termes quantitatius, molt més a la gent gran.
  4. El creixement es concentra sobretot en la gent de mitjana edat, entre els 35 i 54 anys.
  5. És sobretot un problema dels homes.

Les taxes més altes de suïcidi es donen entre les persones de 80 a 89 anys i oscil·len entre el 18,076% i el 19,292%. En aquest cas la diferència entre homes i dones és astronòmica. Arriba al 42,459% per als homes i és de només de 6,86% com a màxim entre les dones.

En el grup de més de 90 anys, que són els atesos mèdicament, la diferència entre homes i dones encara és més gran: 46,77% entre els homes i 2,916% entre les dones. En altres termes, a partir d’una determinada edat és un recurs molt freqüent entre els homes i poc entre les dones, que presenten uns nivells inferiors als del conjunt de la població. El suïcidi d’acord amb la taxa de suïcidi augmenta progressivament amb l’edat. Per tant, si bé és cert que és una causa de mort entre els joves, no ho és per la seva dimensió quantitativa o en termes absoluts, sinó relativa, perquè els joves tenen poques patologies que matin.

De fet, els accidents de trànsit i el suïcidi són de lluny les dues causes més importants. Però el suïcidi és indissociable de l’edat i això no s’explica per què l’abordatge que es fa en els mitjans de comunicació, o bé és intencional i prescindeix de la gent gran o bé no aprofundeix en les dades. És també un problema bàsicament dels homes, fet que resulta incompatible amb la ideologia de la perspectiva de gènere dominant, perquè resulta que una característica cultural del patriarcat és que se suïciden molt més. Molt feliços no deuen ser. La migradesa dels estudis sobre el suïcidi en relació amb l’edat no permet veure si hi ha relació amb la situació de viudetat de l’home. Tampoc permet conèixer el paper que juguen les residències.

Si de l’observació per edats passem a la durada temporal, es pot constatar com des de 1980 les defuncions a causa de suïcidi han anat creixent a Espanya passant de les 1.660 a les 3.671 del 2019. La tendència és clara, però, atenció, ho és perquè aquest increment és degut bàsicament als homes, perquè les dones s’han mogut molt poc, sobretot des de 1987 quan van morir per aquesta causa 787 dones, per 900 al 2019. I si d’aquesta observació global passem a una altra per grups d’edat, constatem que en les edats més joves, i en contra del que sembla diuen alguns mitjans de comunicació, la tendència ha estat decreixent fins als 29 anys. Cal considerar, però, que són dades fins al 2019 i que no registren els efectes de la pandèmia.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

En el grup dels  30-34 anys, el màxim es produeix a principis de segle per després disminuir i on es dona l’increment a partir del 2008-2010 entre els més grans de 35 fins als de 60, i resulta especialment agut en els de 41 a 45 anys.

La impressió és clara, estem davant dels efectes de la crisi econòmica sobre els homes en edat de treball, i en els adults d’edat més avançada. És una constatació més de les causes socials que intervenen sobre aquesta fluctuosa i ocultada tragèdia.

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú