L’evidència és clamorosa. La festa veritable del país, on s’impliquen a fons totes les administracions públiques, és el dia —ara ja tot el mes de juny— de l’orgull LGBTIQ.
Mentre que l’11 de setembre ha quedat reduït a una festa deslluïda i institucionalment encotillada, la celebració de l’orgull homosexual, transsexual, intersexual i queer desperta un entusiasme institucional desbordant amb una mar de banderes que ho inunden tot. Es tracta del govern espanyol, de la Generalitat, per descomptat, de l’Ajuntament de Barcelona, dels altres ajuntaments, de les diputacions, fins a les biblioteques municipals, passant per CEPSA.
Per a un alienígena que estigués observant el país, no tindria cap mena de dubte sobre quina és la gran celebració catalana: l’orgull homosexual, transsexual, intersexual, etc.
Com és possible? Com hem arribat a aquesta situació? Una minoria política, centrada en el bon modus de vida marginant tota altra qüestió com pugui ser el modus de producció, ho eclipsa tot en nom dels seus “drets”, que tenen un caràcter infinit i que, en realitat, ja són privilegis.
Ajudes econòmiques, condicions laborals especials, tractament positiu als mitjans de comunicació evitant tota referència negativa o crítica, saturació a les pel·lícules, a les sèries i als programes de televisió de personatges homosexuals i transsexuals, presentant així una presència en la població molt més gran que la que estadísticament té.
I culminant-ho tot, la inversió de la càrrega de la prova, que és el símbol més palpable de qui mana al país. Si la persona que acusa es pot qualificar d’LGBTIQ, l’acusat haurà de demostrar la seva innocència perquè el que hi haurà d’entrada és la presumpció de culpabilitat. És una alteració brutal de les garanties i de l’ordre jurídic habitual, però per alguna cosa aquest grup i els partits polítics que el representen pertanyen a l’elit política del país i, per tant, tenen drets específics dels quals només ells poden gaudir i tot això dintre de la màxima normalitat institucional.
Amb la celebració del dia de l’orgull, les pàgines han anat plenes de publicitat a tota plana celebrant-ho, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. És a dir, amb els nostres diners. L’Ajuntament de Barcelona ha destacat perquè ha desenvolupat una àmplia temàtica al llarg del mes: “l’orgull als museus”, “l’orgull als comerços”, tallers drag per ensenyar com hom es converteix en una figura d’aquest tipus mitjançant el maquillatge, el vestuari i la fotografia.
Amb una especial atenció als infants, a força d’organitzar contacontes per als més petits perquè integrin l’LGBTIQ+. És clar que, què menys quan la Casa Blanca de Biden es pinta dels colors de l’Arc de Sant Martí i fa una fotografia oficial on la dona del president, vestida de groc, i la seva filla, disfressada amb una bandera de l’Arc de Sant Martí, es passegen pel jardí saludant a una imaginària concurrència.
I tot el que no sigui aplaudir és fòbia, i, si s’hi apliquen una mica, delicte d’odi. Si un ajuntament considera que no ha de penjar la bandera d’un grup de pressió, són fòbics. Si, com passa al govern autonòmic de Madrid, fa una llei perquè els menors trans hagin de passar per un examen mèdic i un acompanyament psicològic en la seva transició, són també fòbics i, a més, segons el govern, pretesament anticonstitucionals.
L’estat, teòricament liberal, que no és portador de cap ideologia, és clarament un estat partidari de l’homosexualisme, la transsexualitat política, és a dir, de la supeditació de les institucions polítiques i socials a la visió ideològica que surt d’aquesta particular teoria que transforma les identitats personals que giren entorn de la preferència sexual en identitats col·lectives, polítiques, portadores de drets específics. És un fet històricament inversemblant, però que és ben real.
És clar que ho és en una part molt limitada del món perquè, malgrat que els mitjans de comunicació i el discurs polític dels poders establerts ens donin a entendre que aquesta és una situació normal arreu, cal dir que és excepcional al món i que es concentra sobretot als països de l’occident europeu, a part dels estats dels EUA i a alguns, molt pocs, països llatinoamericans. La humanitat en conjunt està lluny d’assumir tots aquests pressupostos.
El pes econòmic i demogràfic del món va per una altra banda, però també en aquest aspecte Europa occidental, Espanya, Catalunya, viu dins d’una bombolla ideològica que converteix la seva particular visió ideològica en una realitat inexistent.
