La Vanguardia sempre ha mantingut una relació amable amb el poder. És gairebé una tradició de la casa. Durant molts anys va saber repartir aquesta amabilitat entre les dues bandes de la plaça de Sant Jaume. Podia conviure amb Convergència a la Generalitat i els socialistes a l’Ajuntament. I, naturalment, amb qui governés a la Moncloa. Hi havia deferència, però també ofici. El lector sabia que el diari de la família Godó procurava no incomodar gaire els qui governaven, però encara podia trobar-hi informació, matisos i informació crítica.
Això ha canviat. Durant el mandat de Pedro Sánchez, i cada vegada més sota la direcció de Jordi Juan, l’amabilitat s’ha convertit massa sovint en adhesió al relat de la Moncloa. No es tracta d’una afinitat ideològica. Un diari té dret a tenir-ne. Es tracta de la diferència entre interpretar els fets i acomodar-los a les necessitats del Govern.
La crisi de Ceuta n’és l’exemple més greu.
El Centre Nacional d’Immigració i Fronteres de la Policia Nacional va lliurar a la jutgessa de l’Audiència Nacional María Tardón un informe sobre l’entrada de més de 70.000 persones els dies 30 i 31 de juliol. El document descriu una operació planificada per col·lapsar la capacitat espanyola de control fronterer. Parla del guiatge de grups per gendarmes marroquins, de la intervenció d’agents de paisà i d’una permissivitat policial «gairebé activa».
També sosté que la finalitat migratòria va servir de cobertura a una operació d’una altra naturalesa. La majoria dels participants van tornar al Marroc al cap de poques hores. El document incorpora imatges i altres indicis sobre el terreny. El fet que, al cap de poques hores, la majoria hagués tornat sense experimentar la pressió de dies de penalitats ja era una declaració que l’operació volia trencar la frontera i no era un afer immigratori.
L’informe no identifica encara qui va donar l’ordre política. Tampoc atribueix formalment l’autoria intel·lectual al Govern marroquí. Però qui pot fer intervenir la Gendarmeria marroquina, de paisà i d’uniforme, en l’operació? Qui pot retirar tota vigilància i, després, tota contenció de la frontera amb Ceuta? No es pot negar que agents i forces de l’Estat marroquí van participar en l’execució dels fets.
El Govern i La Vanguardias’han aferrat a la primera frase per diluir les següents. El titular inicial del diari va reproduir que cap informe atribuïa al Marroc «la planificació o l’execució» de l’entrada massiva. Era exactament l’angle escollit per Interior. Només després, quan el contingut ja havia estat publicat per gairebé tots els mitjans, el mateix diari va admetre que l’informe policial obria una esquerda en el relat governamental.
Això no és un detall. És el nucli del problema. El periodisme consisteix a explicar què diu un document, no a buscar la frase que permeti neutralitzar-lo. Quan un informe descriu planificació, guiatge actiu, portes obertes i col·laboració de gendarmes, el titular no pot presentar-lo com una exoneració.
Tampoc és cert que ningú hagués avisat. Un document policial del 29 de juliol advertia del risc d’entrades coordinades l’endemà, incloses arribades nedant i intents sobre la tanca. Altres informacions situen avisos de la intel·ligència militar ja el dia 27. Potser ningú no podia pronosticar si serien 20.000, 50.000 o 70.000 persones. Aquesta és una excusa infantil. El que calia saber era si existia un risc elevat d’assalt massiu. I aquest risc havia estat comunicat.
D’aquí sorgeixen dues preguntes que el Govern evita.
Per què el ministre de l’Interior no va ordenar des del primer moment que tots els seus serveis reunissin i contrastessin la informació disponible, tal com després va fer la jutgessa Tardón?
I per què Sánchez no va exigir informes complets a Interior, Defensa i al Departament de Seguretat Nacional, que depèn del seu cap de gabinet?
Si no ho van fer, hi hagué una negligència enorme. Si ho van fer i coneixien els avisos, el problema és pitjor. En tots dos casos cal explicar què sabia cadascú, quan ho sabia i quines ordres va donar. I en tots dos casos l’únic camí és la dimissió.
Sánchez insisteix que no existeixen «evidències sòlides» contra el Marroc. Però ja no pot negar que hi ha indicis policials sòlids sobre l’actuació de forces marroquines.
La Guàrdia Civil prepara, a més, un segon informe. La investigació tot just ha començat. Un cas judicial més, molt greu perquè afecta la seguretat nacional i té com a principals responsables el cap del Govern. En el context europeu i mundial, quina credibilitat, quina autoritat té el govern Sánchez? Qui pot fiar-se’n? No és estrany el seu aïllament pràcticament total.
La societat ho entén millor. Les enquestes assenyalen que entre set i vuit de cada deu espanyols veuen el Marroc darrere la crisi, inclòs el 50 % dels votants socialistes. No és una prova judicial. Però revela l’enorme distància entre l’experiència dels ciutadans i el relat oficial.
Catalunya viu avui sota un poder socialista extens: la Generalitat d’Illa, l’Ajuntament de Collboni i la Diputació de Barcelona.
Si La Vanguardia, TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 converteixen aquesta hegemonia institucional en hegemonia narrativa, el país es converteix en un simple instrument al servei d’un partit que mostra un nivell ètic alarmant.
Un diari de referència no ha de combatre el Govern. Tampoc ha de protegir-lo. Ha de mirar els papers, explicar què diuen i fer les preguntes que el poder no vol sentir. A Ceuta hi ha un informe escrit. Negar-ne el significat ja no és prudència. És partidisme.
Loading ...
