Hi ha decisions empresarials que, aïllades, semblen perfectament normals. Quan se’n posen dues de costat, però, adquireixen una claredat gairebé ofensiva. És el que acaba de passar a La Vanguardia. Dissabte desapareix una veu; dilluns apareix el relat que convé. Entremig només hi ha un diumenge, que és el dia tradicionalment reservat al descans i a la digestió.
Juan José López Burniol havia de publicar el dissabte 22 d’agost el seu article setmanal. Es titulava «La revancha». El diari va decidir no publicar-lo i va posar fi a una col·laboració de molts anys. La relació està acabada. No es tracta d’un descans, d’unes vacances ni d’aquella pausa provisional amb què sovint s’emboliquen les defuncions definitives.
La Vanguardia té tot el dret a triar els seus articulistes. Un diari és una empresa privada i no una oficina pública de repartiment de columnes. Però una cosa és tenir dret a fer una cosa i una altra és que aquesta cosa no tingui significat. Els diaris tenen línia editorial, interessos i amistats. També tenen finestres. I algunes finestres donen al carrer; d’altres, directament al poder.
López Burniol no és un exaltat acabat d’arribar d’una tertúlia nocturna. Notari, professor de dret, exdegà del Col·legi de Notaris de Catalunya, expresident del Tribunal Constitucional d’Andorra i exvicepresident de la Fundació “la Caixa”, ha format part durant dècades del nucli institucional català. Se li atribueix, juntament amb Enric Juliana, la redacció de l’editorial conjunt «La dignitat de Catalunya» del 2009. També ha defensat posicions socialdemòcrates, va votar el PSOE fins al 2008, va donar suport als indults i fins i tot va proposar que el PP facilités la investidura de Sánchez.
No sembla, per tant, que ens trobem davant d’un perillós conspirador.
El seu problema és un altre. Ha arribat a la conclusió que Pedro Sánchez ha convertit la conservació del poder en el principi ordenador de la política espanyola. I ho ha escrit amb una duresa creixent. El mateix Burniol ho reconeixia a «Examen de conciencia»: alguns lectors li retreien que la crítica a Sánchez s’hagués convertit gairebé en un monotema. Ell responia que la causa de la seva insistència era el pacte del PSOE amb els partits separatistes i la progressiva desfiguració de l’Estat constitucional.
A «La revancha», l’article rebutjat, Burniol sostenia que Espanya viu una nova forma de guerra civil, afortunadament híbrida, basada en la polarització, el bloqueig institucional i la divisió entre dos bàndols separats pel “mur” proclamat per Sánchez. Afirmava també que l’objectiu final d’aquest procés és substituir la monarquia parlamentària del 1978 per una república presidencialista, plurinacional i confederal.
La tesi pot semblar excessiva, apocalíptica o simplement equivocada. Però no conté cap crida a la violència ni cap menyspreu de la legalitat. Al contrari: acaba demanant que aparegui un líder democràtic capaç de treure Espanya de la crisi «des de la llei, amb la llei i per la llei».
La ironia és que La Vanguardia ja havia publicat, el 31 d’agost del 2024, un altre article de Burniol titulat també «La revancha», amb una tesi molt semblant. I durant les setmanes immediatament anteriors havia acollit textos seus d’una duresa considerable: «Jaque a una monarquía parlamentaria», «Pedro Sánchez: rendición o repliegue», «Ante otro 98: el desastre final» i «El Rey constitucional no es sólo un símbolo». En aquest últim, publicat només una setmana abans de la ruptura, denunciava ja la deriva cap a una república presidencialista encapçalada per Sánchez.
Però el dilluns 24, quan encara ressonava el silenci imposat a López Burniol, La Vanguardia publicava «L’efecte Genovès», d’Iván Redondo.
Redondo no és un analista qualsevol. Va ser director del Gabinet de la Presidència del Govern entre el 2018 i el 2021, secretari del Consell de Seguretat Nacional i principal estratega de Sánchez durant els primers anys a la Moncloa. Des del 2021 escriu cada dilluns la secció «The Situation Room» a les pàgines de Política i forma part del Consell Assessor de la Presidència del Grup Godó a Madrid. No és només un articulista: forma part de l’arquitectura d’influència del grup.
En el seu article, Redondo aplica a la crisi de Ceuta l’anomenat “efecte espectador”: quan moltes persones presencien una emergència, cadascuna espera que actuï l’altra i, al final, no actua ningú. Segons ell, això és el que ha passat al Govern espanyol, al PP i als representants de Ceuta.
El procediment és elegant. Una crisi provocada per la imprevisió i la inacció del Govern es transforma en una responsabilitat col·lectiva. Com que tothom mirava, ningú no era responsable. Redondo defineix el que ha passat com un “cop híbrid” i un “col·lapse humanitari”, però declara que no entrarà a esbrinar qui en té més culpa. I, després d’haver repartit pulcrament la responsabilitat, acaba assenyalant el PP perquè no ha sabut fer el primer pas.
El Govern s’esvaeix dins del grup. Sánchez desapareix darrere de l’efecte psicològic. I la culpa, que havia començat repartida entre tots, acaba passejant per Génova.
Aquesta és la qüestió. No que La Vanguardia comparteixi les opinions de Redondo. Ni tan sols que deixi de publicar a López Burniol. La qüestió és la coincidència reveladora: s’aparta una veu veterana que identifica una responsabilitat política concreta, mentre es manté una tribuna privilegiada per a qui, a més, forma part del Consell Assessor del grup. Una tribuna que es dedica a diluir la responsabilitat del Govern per justificar la penosa inacció de Sánchez a Ceuta i el fracàs de l’Estat en aquest cas per la inacció del seu Govern.
Perquè el president estava de vacances i, just quan torna, gairebé un mes després de l’inici dels fets, aleshores sí que convoca el Consell de Ministres i el Consell de Seguretat Nacional i nomena un responsable únic, com venia demanant des de principis d’agost el president de Ceuta. És, el de Redondo, un debat vergonyant per blanquejar el Govern al marge de tota consideració pels fets.
El pluralisme no consisteix a publicar opinions diverses mentre no molestin gaire. Es demostra precisament quan una opinió comença a resultar incòmoda. Tolerar els amics és cordialitat. Tolerar els discrepants és pluralisme.
López Burniol ha marxat. Redondo tornarà dilluns. I tot continuarà amb aquella aparença de normalitat que tenen les coses quan ja han quedat prou clares. El que no està tan clar és si La Vanguardia es recuperarà, en un futur diferent, del seu servilisme amb el Govern.
Tolerar els amics és cordialitat. Tolerar els discrepants és pluralisme. López Burniol ha marxat de La Vanguardia. Redondo tornarà dilluns. #LaVanguardia Share on X
