La valoració del govern Sánchez segons els seus propers i els que no ho són tant (i II)

La frase de Sánchez afirmant que la gestió del seu govern era irreprotxable és lògica en període electoral, però al mateix temps revela una nul•la capacitat per a l’autocrítica. La constatació més fàcil que l’afirmació del president del govern no respon a la realitat és preguntar-nos a nosaltres mateixos si avui en dia els serveis públics que depenen del govern central, sobretot, i en part aquells de prestació autonòmica, però que estan molt condicionats pel que faci el govern, són millors ara que, diguem, fa 5 anys.

És evident que els serveis d’ocupació, de la Seguretat Social i de fet tot el relacionat directament amb l’administració central, excepte Hisenda, s’ha convertit en una font de disgust per al ciutadà i la plaga de la cita prèvia, el telèfon que no contesta s’ha estès i generalitzat. No diguem ja la situació de la justícia, que travessa la crisi més greu que mai ha patit, amb un col•lapse, que sense una poderosa injecció de recursos, trigarà anys a desfer-se.

Hi ha, després, aquells serveis prestats per les comunitats autònomes, però que depenen en una mesura important del govern espanyol. Es tracta de la dependència, eternament deficitària per la manca de compliment de l’obligació econòmica que té l’administració central, la sanitat, mancada de recursos, i l’ensenyament que pateix d’una legislació confusa i inadequada, que un cop més ha estat aprovada sense cercar el consens que li donaria estabilitat.

Per tant, en aquest capítol el resultat és francament dolent.

Però, hi ha altres aspectes de la gestió que afecten el fonament de la democràcia representativa en la qual vivim. Un d’ells és la dilució del poder legislatiu, realitat independent de l’executiu. El Congrés dels diputats s’ha convertit en un apèndix de les decisions del govern. Els mecanismes d’aplicació són diversos.

La Mesa del Congrés, dirigida per Meritxell Batet, és l’aixeta que controla quins temes van a debat i quins no, a conveniència de Sánchez. I això ha fet, per exemple, que una llei tan vital com la dels malalts d’ELA arribés a finals de legislatura sense tramitar-se a causa dels reiterats retards perquè no s’ha trobat mai el moment d’iniciar el procediment.

A més, el govern, amb la col•laboració necessària de la presidenta del Parlament que no ha vetllat mai per la independència d’aquesta institució decisiva, utilitza tres vies per furtar el debat, la participació i l’atenció dels ciutadans.

Ha aplicat innecessàriament la via d’urgència, que és un dels superfugis. L’altre és presentar com a propostes de llei el que són projectes del govern reduint així terminis, compareixences i informes. I la tercera, aplicada fins a nivells escandalosos, ha estat l’ús i abús del decret llei.

Felipe González va governar 13 anys i 9 mesos i va aprovar 77 decrets llei. Aznar va governar 8 anys, i foren 85 d’aquelles figures legals els que va aprovar. Zapatero també va governar 8 anys, i en va fer menys, 64. Rajoy, que va governar 6 anys i 6 mesos, havia batut el rècord amb 107 decrets llei. Però la xifra de Sánchez és astronòmica perquè en només 3 anys i 9 mesos n’ha aprovat 134, és a dir, ha aprovat pràcticament 34 o 35 decrets llei cada any. Aquesta xifra dona una idea del menyspreu pel règim de democràcia representativa.

En el capítol de la gestió d’altres instàncies mai com ara hi ha hagut un control partidista tan descarnat del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia General de l’Estat que viu d’escàndol en escàndol per aquesta raó, o el cas del CIS que era una instància respectable i que ha quedat absolutament desprestigiat sota el mandat de Sánchez amb la figura del seu responsable Tezanos. És molt més que gestió, però forma part d’aquesta el que hagi tirat endavant lleis que impliquen un fort conflicte i ruptura en el si de la societat no ja sense cercar consens, si no tan sols iniciar un diàleg.

A més moltes d’aquestes lleis s’han imposat per la via ràpida. Es tracta de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, sense millorar alhora les cures pal•liatives, o la nova llei de l’avortament, la tercera, que encara fa més permissiva aquesta pràctica i introdueix novetats insòlites en el context europeu com és la supressió del període de reflexió i la informació prèvia d’alternatives a la dona que vol avortar. També hi ha una forta coacció als metges a través del registre d’objecció de consciència que vulnera la seva llibertat.

Per mitjà de la llei trans ha posat en marxa una mena de dret d’autodeterminació sobre la naturalesa del propi cos inclosos els adolescents, negant tota intervenció d’instàncies objectives de caràcter mèdic i jurídic que garanteixin aquest procés. Un dels resultats no volguts ha estat el de la divisió del feminisme, donat que una part d’aquest considera que aquesta llei liquida la naturalesa de la dona (i de l’home i de la maternitat que es converteix en un ésser menstruant i gestant, i de la paternitat convertida en un ésser no menstruant).

També s’ha produït una liquidació sistemàtica de la pàtria potestat i dels drets dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills a base d’un conjunt de lleis que la d’ensenyament de la ministra Celaá ha estat la més important però no l’única.

En un país amb fort dèficit de naixements en el qual des del 2015 ja moren més persones de les que neixen, l’allau de lleis que de fet es remunten algunes a l’època Zapatero, ha afeblit de manera extraordinària el matrimoni. El resultat és que pràcticament el 50% dels fills que neixen ho fan ja fora d’aquesta institució i en pocs anys ens hem situat per sobre de la mitjana de la UE, que està en el 44%.

Més enllà de l’economia, que és important, dels sentiments que pugui trametre la figura del president, cal assenyalar que el període de Sánchez amb la plena acceptació del PSOE ha produït danys profunds en molts aspectes, que no per romandre excessivament oblidats en l’opinió publicada, no per això deixen de ser decisius pel present i futur del país, amb unes conseqüències que es prolongaran al llarg dels pròxims anys.

 Loading ...