A Barcelona hi ha llums, està il·luminada més que la misèria d’altres anys, menys que moltes capitals de província, però malgrat els llums no hi ha Nadal perquè l’alegria s’ha perdut. És evident que la pandèmia juga un paper determinant, però també ho és que l’actual govern municipal, Colau-Collboni, despleguen una sèrie d’accions que no conviden a l’alegria perquè el resultat és l’aparença cada vegada més gran d’un espai públic devastat, brut, lleig, amb molts racons mal il·luminats i que està a anys llum del model Barcelona que els mateixos socialistes van crear. És sorprenent, o també pot ser un signe de la infinita adaptabilitat dels nostres socialistes per romandre a la cadira, que el PSC i el model construït per Maragall i sostingut per Clos i Hereu, i que l’alcalde Trias va intentar retocar, però no esmenar, estigui sent destruït a mans plenes per un consistori en el qual el PSC és un aliat imprescindible. És clar que tampoc cal estranyar-se tant dels silencis davant la destrossa del llegat Maragall, perquè el seu mateix germà calla i atorga, malgrat haver participat en aquells governs socialistes des de posicions de gran comandament.
Segurament, la crítica més demolidora que s’ha fet a la deriva urbana de Barcelona ha estat la que ha dut a terme un dels grans pares del disseny, Òscar Tusquets en un article a La Vanguardia amb un títol ben expressiu “Traint Cerdà”. No deixa pedra sobre pedra. Desqualifica l’anomenat i falsejat “urbanisme estratègic”, critica amb solvència tot el que estan fent al carrer per dificultar la circulació, i per acabar de fer una esmena a la totalitat, bandeja les superilles com a incompatibles amb la concepció isomòrfica del pla Cerdà.
Hi ha una poderosa reflexió implícita darrere del text de Tusquets, i que posa en relleu la contradicció política que pateix el govern municipal. Quan se seleccionen carrers per detreure’ls del trànsit significa que se’n sobrecarreguen altres, i actuant així s’està alterant a mitjà termini la trama de la ciutat creant una poderosa desigualtat econòmica i social. Els carrers afavorits registraran increments en els preus dels locals i dels pisos, i succeirà tot el contrari en els que es carreguen amb la nafra de la congestió del trànsit desviat. És l’antítesi de la idea de Cerdà que volia un Eixample socialment homogeni, tant que les famílies amb diversitat d’ingressos compartien la mateixa escala si bé en pisos diferents. Compartien el mateix edifici amb el hàndicap que els de menor renda vivien més amunt, i això sense ascensor era una dificultat, avui superada.
Aquest plantejament està sent destruït per la idea de les superilles i dels carrers on el trànsit es limita, sense disposar de la capacitat suficient en relació amb el transport públic per alterar de manera radical els desplaçaments. El govern Colau alimenta la desigualtat social de l’espai
Per si això no fos prou, les males notícies continuen acumulant-se. La caiguda de l’aeroport de Barcelona, massa fonamentat en les línies low cost és una d’elles i no sabem veure que el consistori disposi de cap estratègia per pal·liar el problema a mitjà termini. Com sempre plou sobre mullat, l’altra i recent mala notícia és que Barcelona ha caigut del top 10 de les ciutats amb més gran inversió en “Star-Ups”, baixant de la posició 7a. a la 16a., una caiguda extraordinària que es tradueix en xifres. Si el 2018 es va produir en aquest rengló una inversió de 739 milions d’euros, enguany es tancarà el balanç amb només 228 milions d’euros.
