partits catalanistes

La situació dels partits catalanistes

La proximitat i, alhora, la incertesa de la data electoral a Catalunya, determina un major moviment per part dels partits que se situen en l’àmbit del catalanisme en el marc de la Constitució, en el sentit que acaten tots ells plenament la legislació vigent.

Les formacions amb presència en aquest camp són:

Per una banda, Units per Avançar. Aquesta és la formació més directament hereva de l’UDC de Duran i Lleida. No són l’únic grup que descendeix d’aquella formació, però sí el que ha recollit amb diferència a més membres i més destacats.

Demòcrates, al capdavant dels quals està Toni Castellà i Núria de Gispert, són també una resta de la formació demòcrata cristiana però molt distant d’Units per la seva radicalitat independentista que els va fer anar coaliats d’ERC. Ara aquesta aliança toca al seu fi i tindran moltes dificultats per assolir representació parlamentària si concorren sols a les eleccions.

Encara quedaria un tercer grup més petit, el del Club Carlemany, aquest sí plenament alineat en l’àmbit del catalanisme polític.

Units per Avançar va ser la primera formació d’aquest espai en configurar-se com a partit. Té una certa implantació local, el què li ha permès disposar d’alguns regidors. Però sobretot el que li ha atorgat més relleu és la seva aliança electoral amb el PSC  que li ha permès disposar d’un escó de diputat en la persona de Ramon Espadaler, i també molt destacada la presència a l’Ajuntament de Barcelona d’Albert Batlle com a tinent alcalde de Seguretat Ciutadana.

També, amb un recorregut llarg i que es situa en aquest espai, Lliures. Es tracta d’una formació de tall liberal impulsada sobretot per Antoni Fernández Teixidó, exdirigent de Convergència, amb la col·laboració de Roger Montañola, aquest procedent d’Unió i que va abandonar la seva adscripció demòcrata cristiana per assolir aquesta nova posició política. Ha dut a terme una pràctica regular com a partit, si bé ha xocat amb la barrera que és el comú denominador de totes aquestes formacions: un finançament insuficient per tenir una màquina de partit i electoral que li permeti una presència quotidiana.

Posteriorment va néixer el projecte de La Lliga Democràtica, impulsat entre altres per Ramon Bosch i Astrid Barrio. En un principi va haver de definir el seu espai en la mesura que es podia haver convertit en l’instrument polític de Manuel Valls. No va ser així, i La Lliga va decidir situar-se en l’àmbit catalanista amb una clara formulació no independentista. Actualment hi ha un procés de convergència amb Lliures, que donarà lloc a un congrés d’unificació a finals de març. Fins ara la seva presència política ha estat molt discreta, no assumint posicions públiques pràcticament en cap tema més enllà d’opinions personals dels seus membres més destacats. Aquesta manca de relat col·lectiu comporta que el seu posicionament sigui percebut més en funció de les persones que el lideren que a raó del projecte polític que vol encarnar.

Finalment, una associació, un protopartit en realitat, El País de Demà, que va sorgir de la denominada Trobada de Poblet i que està format bàsicament per persones que procedeixen de l’espai convergent. Lluis Recoder seria la personalitat més important. També professionals no adscrits, Antoni Bayona exlletrat major del Parlament de Catalunya, i alguns membres procedents de l’àmbit socialista. També se situen, si bé d’una forma indeterminada en aquest espai, membres que militen actualment al PDECAT. El més destacat seria la senadora Marta Pascal i també els exdiputats Carles Campuzano i Jordi Xuclà. El lideratge del grup, però, a més de Recoder, correspon a Antoni Garrell, un enginyer de reconegut prestigi professional que no ha tingut mai una militància política coneguda.

Sembla difícil pensar que cap d’aquests nuclis per sí sols puguin obtenir un bon resultat a les eleccions, perquè la seva implantació social i territorial és modesta i perquè les seves fonts de finançament són migrades, almenys fins el dia d’avui.

En aquest sentit, un factor diferencial important radicaria en quina és la força que aconsegueix més recursos econòmics per implantar-se i anar a unes eleccions.

Una segona qüestió important és la del programa polític. Units disposa del bagatge programàtic d’UDC passat pel sedàs de la seva nova composició. El País del Demà és el que disposa d’un projecte més definit i ampli, perquè el resultat de la Trobada de Poblet va ser un projecte de 140 pàgines en el qual ara hi treballen per definir una versió més breu i més políticament atractiva.

El col·lectiu que presenta una major indefinició programàtica és el de La Lliga i caldrà esperar al seu congrés per veure’n els resultats.

Amb tot, la dimensió més important és la del líder. Qui pot encapçalar amb més possibilitats d’èxit una llista al Parlament de Catalunya? Units té una basa important, la figura d’Albert Batlle que té una llarga experiència política: responsable d’esports de l’Ajuntament en la seva època de militant socialista, exdirector general de presons, exdirector general de la policia i ara màxim responsable municipal en un tema tant delicat com la seguretat ciutadana. El País del Demà tenia potencialment un bon candidat en la persona de Lluís Recoder, alcalde de St. Cugat, exconseller, que ha demostrat capacitat política i disposa també d’experiència, però no sembla disposat a presentar-se en la contesa electoral. Aquesta formació afirma que té altres noms de primer nivell, però que encara no vol fer públics.

El conjunt d’Units i La Lliga té diverses persones amb aspiracions electorals: Astrid Barrio, Roger Montañola, però alhora malden per un candidat més potent, com podria ser Santi Vila. En definitiva, tampoc en aquest terreny hi ha una perspectiva única i ben definida.

D’altra banda, les diferències entre ells. El País de Demà, que no renuncia a l’horitzó de l’independentisme, si bé deixa clar que no és un objectiu per ara i que en tot cas només pot assolir-se en el marc de les regles constitucionals. Enfoca molt la seva estratègia en obtenir vots del sector independentista i considera, en aquest sentit, que formar una sola oferta política amb La Lliga li restaria possibilitats.

Hi ha de totes maneres converses a més d’un nivell entre tots aquests grups i ara per ara sense haver arribat a cap mena d’acord, si bé hi ha una major proximitat entre Units i El País de Demà.

En aquest context ha aparegut la Trobada d’Independents que preconitza la necessitat d’una sola candidatura electoral de tot l’espai catalanista encara que configurada per més d’una organització política. Aquesta alternativa única es forjaria al voltant d’un programa comú per a quatre anys amb la idea que la prioritat i la urgència de governar Catalunya i definir els grans objectius prioritaris elimina les possibles diferències entre el catalanisme que refusa el camí de la independència i aquell altre que sense negar-la, la situa en un horitzó indeterminat i en el marc del joc constitucional. En la pràctica, una posició i l’altra presentarien escasses diferències. La fórmula del programa comú ja ha estat utilitzada en altres països per formacions tan diferents com poden ser el partit socialista francès i el partit comunista.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.