Ens havíem quedat en l’article anterior sobre les condicions hídriques de Catalunya i la irresponsabilitat dels nostres governants amb el fet que Catalunya presenta unes condicions estructurals de dificultat en la suficiència dels recursos hídrics. Però, alhora, recordàvem que un país com Israel, amb la quarta part de les disponibilitats d’aigua per habitant i any, per tant, en una situació de sequera permanent com la que patim ara, hi funciona no només la ciutat i la indústria, sinó un potent sector agrícola.
Cal recordar que, segons el Pla Hidrològic de Catalunya, el volum total de recursos per habitant i any és de 1.197 m³. Si ens atenim a la classificació internacional sobre estrès hídric, aquesta ens diu:
- Menys de 500 m³ per habitant i any assenyala un nivell d’escassetat d’aigua extrema que genera greus problemes.
- De 500 a 1.000 m³ per habitant i any assenyala una situació d’escassetat d’aigua elevada i pot provocar limitacions en el seu ús.
- De 1.000 a 1.700 m³ per habitant i any assenyala una situació d’escassetat d’aigua moderada i pot provocar restriccions en moments de sequera.
- Finalment, més de 1.700 m³ per habitant i any assenyala una situació de seguretat hídrica.
La dotació de Catalunya ens situa en la frontera que va entre l’escassetat moderada i l’elevada i, per tant, en els anys que plou poc, i no cal que siguin tan extrems com els tres últims, entrem en la caracterització d’un estrès hídric que provoca problemes.
Tot això no ho descobrim ara, i ho sabem de fa dècades i, en conseqüència, hi havia hagut una preocupació històrica per les infraestructures hidràuliques i pel proveïment d’aigua.
Però tot això, en el transcurs d’aquest segle i sobretot en l’última dècada, s’ha difuminat, malgrat que ha estat el sector privat, Aigües de Barcelona, el que reiteradament ha advertit de la necessitat d’inversions en aquest terreny. Les últimes aturades, durant molt temps, les dedicades a regenerar l’aigua procedent de les depuradores per poder-la utilitzar.
Com tot això no s’ha fet, com s’ha deixat els pagesos de regadiu a manta lliurats a la seva sort i, per tant, amb escassa capacitat d’inversió, no s’ha operat, per exemple, la necessària transformació del regadiu, amb sistemes d’aspersió, degoteig i micro degoteig, que hauria lliurat ingents quantitats d’aigua per a altres usos.
Ara la Generalitat dedica diners que, diguem-ne, d’entrada són insuficients i no responen a un pla integral. De fet, no recullen ni tan sols allò que es considerava necessari fa 20 anys. Les conseqüències les estem pagant, però el mal només està ensenyant la poteta per sota la porta. Perquè, que ningú s’enganyi, les conseqüències d’aquesta sequera monumental sobre sectors econòmics i territoris no s’acabarà quan comenci a ploure, entre altres raons perquè es necessitarien 9 mesos de pluja seguida per equilibrar la situació en part de Catalunya.
Però és que el mal haurà degradat molts aspectes, un d’ells i particularment és el bosc. Sobretot el bosc mediterrani, pins i també en menor intensitat alzinars, està molt tocat, han mort arbres i encara en moriran més. I aquesta ferida tindrà moltes conseqüències en l’espai forestal. Des de major perill d’incendis a una major fragilitat del bosc, que romandrà en una més gran afectació per planes. En aquest moment la Generalitat hauria d’estar definint un pla d’acció ben dotat econòmicament per atenuar aquests greus impactes. Perquè, si no es fa així, els costos els pagarà la societat catalana durant dècades. Però, que se sàpiga ,el govern de Catalunya ni està per aquesta tasca ni se l’espera.
Un altre sector tocat és l’agricultura. El govern de Catalunya ha de plantejar-se seriosament què pensa fer amb el secà d’aquest país, perquè si en condicions normals ja produeixen amb precipitacions al límit, ara han quedat en molts territoris completament destruïts. D’una banda, fan programes de suficiència alimentària, de l’altra observen com tot un sector agrícola s’està convertint en camps erms. També l’agricultura de regadiu pateix i si la nova campanya de rec a partir de l’any que ve no és suficient, una part de les explotacions o bé s’hauran de reconvertir, i això vol dir molts diners si es tracta de plantacions arbòries, en conreus de menys exigència hídrica, o bé petaran econòmicament.
Determinats rangs de la indústria també registren l’impacte. Perquè un dels resultats de tot plegat és que l’aigua puja de preu i això també afecta el consum humà. De moment un 11,5% a Barcelona i fins a un 15% a l’Àrea Metropolitana, però pot ser molt més perquè utilitzar aigua reciclada, i sobretot de dessaladora, multiplica el cost per 8 o per 9. Seria el moment de replantejar-se que el rebut de l’aigua deixi de ser el contenidor d’impostos diversos i facturi només d’allò es tracta, de l’aigua que consumim. Però és clar, és molt difícil que la Generalitat i les administracions locals vulguin prescindir d’aquesta disfressa, que els hi permet emmascarar la seva fiscalitat i atribuir-ho tot a l’aigua, que fins ara tenia un cost modest, però això previsiblement s’ha acabat. Cal exigir transparència i que els impostos que paguem per aquesta via han d’explicitar-se a part i d’una manera clara.
Necessitem un govern capaç de donar una resposta integral a totes aquestes qüestions i que deixi d’anar a remolc de les situacions catastròfiques. Encenguem una espelma a Santa Rita.
Necessitem un govern capaç de donar una resposta integral a totes aquestes qüestions i que deixi d'anar a remolc de les situacions catastròfiques. Encenguem una espelma a Santa Rita. Share on X
Loading ...
