La sequera és inevitable en el nostre clima, però que la manca d’aigua ocasioni els problemes que està produint no ho és. De la mateixa manera que no ho és per a països que tenen disponibilitats de l’ordre de la meitat o menys que les que té Catalunya, com és el cas d’Israel.
Ja ho sabíem. De fet, fa dècades que ho sabem que és un fet estructural. A Catalunya, com al conjunt dels països mediterranis, els períodes plujosos i torrencials s’alternen amb altres de sequera més o menys intensa. També sabíem que, com a mínim des de meitat dels anys 80 del segle passat, quan es va dur a terme el primer model de canvi climàtic aplicat a Catalunya, aquesta transformació ambiental tindria entre altres conseqüències sequeres més intenses, pluges torrencials i una evotranspiració més gran a causa de l’augment de les temperatures. El que significa un increment de pèrdues de l’aigua envasada i la que circula per canals i també un estrès hídric més important de boscos, prats i conreus.
Les evidències que això passa i passaria més, eren aclaparadores, i per aquesta raó es va abordar el segle passat el trasvassament de l’aigua del Roine. Si mirem més enrere, trobarem visions integrals hidrològiques que tenien com a finalitat connectar totes les conques internes i augmentar la capacitat d’embasaments i represes.
Més recent la necessitat d’ampliar la depuradora de Tordera que ara a correcuita es farà. O encara més recent, la capacitat de regenerar l’aigua de les depuradores, un projecte sobre el qual Aigües de Barcelona ve insistint des de fa anys arran d’una notable indiferència ignasiana de l’ACA. Ja li van veure les orelles al llop durant la sequera del 2008 que va acabar portant aigua per vaixell a Barcelona i per petició de consellers agnòstics a la verge de Montserrat perquè plogués. Tot això ho sabíem. I el govern de Catalunya no ha estat ni de lluny a l’alçada del que havia de venir. És un gran fracàs col·lectiu. Com ho està sent, per si cal una altra referència, el retard en les energies renovables o el fracàs en educació, un dels punts forts històrics de Catalunya.
Però, és que a més totes, les fonts tècniques i científiques ens ho assenyalaven. El Beta Aqueduct del World Resorces Institute assenyala que el risc de sequera a Catalunya se situa en un valor mitjà-alt i que el rang d’estrès hídric que mesura la relació entre les extraccions d’aigua i els subministraments d’aigua renovables disponibles assenyalen també un risc alt, sobretot per a l’agricultura i, en grau més baix, per al consum humà. Ens situem en el lloc 28 entre 164 països del món en relació amb l’estrès hídric i, per tant, hauria d’existir un departament que establís una vigilància permanent i dugués a terme el control de les obres necessàries per evitar que aquest estrès es transformi en un dany econòmic i pels béns naturals.
Segons l’Anuari Regional d’Eurostat 2022, totes les regions de la Mediterrània presenten un grau sever d’estrès hídric. De fet, Catalunya es troba en una àrea en la qual es fa present el clima semiàrid, que vol dir que els recursos d’aigua renovables són limitats i que en una part important de la seva superfície procedeixen de la pluja i la neu que cau en el seu territori. És la situació de les conques internes que ara estan tan malparades, a diferència de la de l’Ebre, que presenta un panorama millor.
Els recursos hídrics presenten un grau d’explotació molt elevat, massa, i això ho sabem també des dels anys 60. Si a aquest escenari se li afegeix el canvi climàtic, qui podia dubtar que en aquest cicle entràvem en un període de sequeres profundes i probablement més freqüents?
Però dit tot això, cal afegir, fet que augmenta la irresponsabilitat dels últims governs de Catalunya, que la nostra situació comparada amb altres països és gloriosa. Catalunya disposa de mitjana del voltant de 1.197 m³ a l’any. Israel, segons l’Autoritat de l’Aigua, disposa de 225 m³, i no pateix les dificultats que ara estem patint a Catalunya, que malgrat la sequera estem molt lluny també de la situació israelita. L’agricultura marca la diferència.
Però és que aquí i en el marc de les imprevisions molt greus de la Generalitat, s’ha produït l’oblit de la necessària transformació dels regadius a manta que predominen encara en el nostre sector agrícola pel rec per aspersió i sobretot per degoteig. Així i tot, en un país tan desenvolupat com Califòrnia que té problemes de proveïment d’aigua, els té perquè les seves disponibilitats són normals, no ja en sequera, de 643 m³ l’any, menys de la meitat de les catalanes. Què ha fet el govern català durant aquesta última dècada amb l’aigua? Quan el Parlament de Catalunya ha fet un debat profund sobre aquesta matèria?, Com és possible que al govern d’Aragonès se’ls ompli la boca d’ecologisme, canvi climàtic i altres que tinguin un departament tan snob amb el títol d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i ara ens veiem abocats a una sèrie de crisis que ni tan sols estan a l’agenda política? Ho veurem amb més detall.
La sequera és inevitable. Que falti l’aigua no (i II)
Loading ...
