Hi ha coses que, si no fossin pagades amb els nostres diners, encara farien gràcia. Però com que surten directament de la butxaca del contribuent —a través d’impostos, taxes i altres subtileses fiscals que el govern considera que no cal explicar massa—, la broma ja no té tanta sal.
Parlem de la publicitat institucional. Un eufemisme tan ben trobat que fins i tot semblaria honest, si no fos que, rere la cortina de fum, s’amaga el que realment és: propaganda governamental en estat pur, repartida a palades entre els grans mitjans, que, ves per on, no semblen tenir gens de pressa a denunciar el que passa. Misteris de la vida o, potser, misteris de la factura publicitària.
Cada dia, els diaris de referència es converteixen en catàlegs de consignes ideològiques. Pàgines i pàgines de coloraines i frases solemnes que, si existís una agència de bones maneres institucionals, haurien de venir amb un advertiment: “Això pot afectar la seva capacitat de pensar”.
L’últim esperpent ha arribat en un parell de lliuraments que, en només 48 hores, podrien figurar en qualsevol manual de propaganda de règim autoritari.
Primer capítol: el Ministeri de Treball
La vicepresidenta Yolanda Díaz, que deu tenir el seient més inestable de la política espanyola, sembla que ha decidit compensar l’angoixa amb un excés d’histrionisme. Ens regala un anunci a mitja pàgina, en color, que proclama: «Denunciar és més fàcil del que et penses.» I afegeix, paternalista: «La ITSS està per ajudar-te.»; aclarim-ho, les sigles es refereixen a la inspecció del treball i la seguretat social.
Això de l’ajuda és una metàfora admirable, perquè en realitat és una campanya per incentivar denúncies contra les empreses. El govern, que hauria de ser àrbitre, adopta el paper de part bel·ligerant, com si hagués perdut –o abandonat de gust– la seva condició de poder neutral.
En comptes d’administrar, agita. En comptes de governar, s’enfila a la tarima del míting permanent. És el Ministeri de la Yolanda Díaz convertit en un sindicat més, mentre el que paga els plats trencats és la petita i mitjana empresa, la que té menys capacitat de defensar-se. Així anem, en una versió postmoderna de la “lluita de classes”
Segon capítol: la Generalitat
El torn de l’adoctrinament li toca al Govern d’Illa. Aquí no hi ha mitges tintes: anunci a pàgina sencera. Títol: «Si sembla violència masclista, és violència masclista.»
La frase podria passar per una broma. És un eslògan que destrueix en sis paraules qualsevol noció de realitat, prova, matís o criteri mínim. A partir d’ara, les coses no són el que són, sinó el que semblen. Una filosofia que agrada molt als tertulians de TVE i als justiciers de la xarxa, però que en una democràcia moderna és, senzillament, un despropòsit.
Perquè el que importa no és semblar sinó el ser, en conèixer la realitat; sense aquesta condició cap bona política és possible. Però això al Govern Illa, que és el govern Sánchez amb el posat contingut d’un jugador de “pòquer” amb una mala ma, no li importa, perquè no es tracta de governar bé, sinó que ho sembli.
I encara hi afegeixen una noia amb el mòbil i cara d’ensurt, com si tota sospita hagués de donar pas automàticament a una denúncia. Perquè aquest és el fil conductor de la nova fe institucional: estimular la cultura de la denúncia. Contra empreses, contra homes, contra qui calgui. El que importa no és la realitat, sinó el relat. El que importa no és el que passa, sinó el que sembla que passa. I si el govern diu que sembla, aleshores ja passa.
Tot això s’embolica en la retòrica del feminisme hegemònic que, malgrat que només un 5% de la població considera prioritari segons l’última enquesta publicada, continua sent alimentat sense pietat. Una vegada i una altra, com un mantra, com una litúrgia ideològica que no es pot qüestionar.
El resultat? Dos problemes majúsculs.
Primer, el malbaratament econòmic dedicat a sostenir campanyes doctrinàries que no haurien de sortir mai de les arques públiques.
Segon, una pressió ideològica constant, presentada sota l’aspecte d’un anunci institucional, però amb la vocació disciplinària pròpia de règims que volen ensenyar als ciutadans què han de creure i com han de comportar-se.
Els nostres diners paguen el que els nostres governs volen que pensem. #Impostos #Mitjans #IndependènciaEditorial Share on X
Loading ...
