És un carrer que té molt de trànsit. Els dissabtes tallen la circulació de vehicles, i tota l’amplada del carrer és pels vianants. Els infants juguen, els adults passegen, les terrasses dels bars resten plenes, i en una situació com aquesta de lleure i esbarjo, una noia jove, amb cara visiblement amoïnada, em dona un paper que parla de la detenció de tres joves, que pel que diu la nota van haver de declarar sota tortura. Desconec els fets, però suposo que aquí alguna cosa ha passat.
Recordo haver sentit dir, al que va ser president de la UNESCO Catalunya, Fèlix Martí, que tota declaració sota tortura hauria de ser jurídicament invàlida, perquè tota persona davant la por a ser torturada, és capaç d’afirmar qualsevol cosa.
Amnistia Internacional denuncia que encara que a Espanya la tortura no és un fet sistemàtic, si és un fet freqüent. Analitzant 450 sentències, en 95 s’ha pogut comprovar la pràctica de maltractaments i tortures.
I un es pregunta, en ple segle XXI, amb la sensibilitat que hi ha en el camp dels drets humans, com pot ser que continuï aquesta pràctica tan inhumana.
El fet és que amb l’afany de garantir la seguretat, malmetem el respecte a la dignitat de la persona. El relator de les Nacions Unides, Manfred Novak, acusa els EUA de fer servir uns mètodes brutals de tortura a les presons de Guantánamo i d’Abu Ghraib, on tenen als presos drets i encadenats a la paret durant mesos, sense la possibilitat de descansar o dormir, i moltes altres pràctiques esgarrifoses, amb les quals no podem restar indiferents.
Cal la denúncia, i obrir els canals polítics i jurídics que inhabilitin aquestes pràctiques. La presó no ha de ser un espai de crueltat i revenja, sinó un espai que propicií una pedagogia de bones relacions i de pau. Estem molt lluny d’aquest somni, perquè segons un informe d’Amnistia Internacional de l’any 2019, de 195 països que hi ha al món, a 141 s’han pogut comprovar pràctiques de tortura, i a 81 països, també segons aquest informe, s’aplica la pena de mort.
És interessant i esperançador que existeixin una ONG com l’ACAT, (Acció dels cristians per l’abolició de la tortura) que fa una tasca de sensibilització, i promou mesures legislatives, administratives i judicials per anar reduint aquesta pràctica.
Si el torturat és el que surt més mal parat físicament, el més perjudicat humanament parlant és el torturador.
