Les previsions per enguany de la Comissió Europea per als diversos països membre no poden ser més negatives. Comencem amb el cas d’Espanya. El creixement quedarà reduït a un 4%, 3 dècimes menys del que el govern ha estimat, i si és així les previsions presentades per Sánchez a Brussel·les s’haurien de refer. Pot semblar que un 4% comparat amb el creixement mig de l’eurozona del 2,7% és bo, però cal recordar que la caiguda del PIB el 2020 d’Espanya va ser espectacular, de -10,8. El més gran d’Europa i, per tant, com és lògic els percentatges de recuperació a partir d’aquesta base són o haurien de ser singularment alts.
Amb la previsió del 4% per enguany i la del 3,4% del 2023 Espanya, si tot va bé, no recuperarà el PIB del 2019 fins al 3r trimestre del 2023. És a dir 4 anys de davallada. Si s’hi afegeixen els perduts durant la crisi del 2008, tenim el balanç d’una dècada llarga perduda. Ni el govern espanyol va aconseguir temperar l’impacte econòmic de la covid al nivell d’altres països, com per exemple Itàlia o França, ni ara sap com garantir un millor creixement malgrat l’abundància de recursos econòmics dels quals disposa. Recordem que el fons Next Generation representen una ajuda que en termes relatius equival a un Pla Marshall per al nostre país, però de moment els seus efectes són imperceptibles.
El problema afegit és que és el conjunt d’Europa qui pateix. Ja hem vist que el creixement de l’eurozona serà modest, però és que els països clau, sobretot Alemanya, tindrà encara una progressió pitjor perquè només augmentarà el seu PIB en un 1,6%, Itàlia ho farà en 2,4%, i només França creixerà per sobre la mitjana europea amb un 3,1%.
Les causes d’aquesta situació són diverses. D’una banda, hi ha el problema dels subministraments a la indústria, sobretot en el sector de l’automòbil, fet que ajuda a explicar la mala situació alemanya. D’altra banda, Europa ja nota els efectes del seu hivern demogràfic ocasionat per la baixa natalitat i l’elevat avortament. Falten treballadors especialitzats en determinats sectors. De fet, en alguns casos les vacants ja superen el nombre d’aturats. La inflació està castigant totes les economies i aquí entra en joc la guerra d’Ucraïna. Es preveu que aquest factor assoleixi a finals d’any un increment superior al 6%, al mateix temps que l’activitat econòmica es redueix. La incertesa generada per la guerra és un factor clau en tot plegat. La decidida aposta de la CE pel rearmament ucraïnès, en lloc de situar l’accent en la cerca d’un armistici, està agreujant les espectatives i, per tant, la situació.
La celebrada entrada a la NATO de Finlàndia i Suècia, posant fi així a una neutralitat secular, augmenta aquesta incertesa perquè senzillament incrementa, de fet més que dobla, l’àrea de fricció amb Rússia. Europa comença a pagar d’una manera molt important la seva política vers la guerra d’Ucraïna i l’URSS, sense que de moment l’horitzó permeti fer cap altra hipòtesi que no sigui la de l’empitjorament, més o menys greu. Si Rússia decidís tancar el subministrament de gas, la inflació creixeria fins al 9% de mitjana i això significa que en els països més depenents creixeria per sobre dels 2 dígits. Ho diu la mateixa CE que, més aviat, tendeix a desdramatitzar la situació amb xifres.
El creixement per enguany es veuria reduït al 0,2%, el que significa que donada l’evolució del primer i part del segon trimestre, el comportament econòmic per a la resta de l’any seria negatiu i Europa podria entrar en recessió.
Loading ...
