L’habitatge constitueix una necessitat humana de primer ordre. Forma part del conjunt de béns que resulten imprescindibles perquè la vida de les persones pugui desenvolupar-se amb la dignitat necessària. En definitiva, es tracta de disposar d’una cosa tan bàsica com és una llar. La Constitució així ho reconeix en el seu article 47, que estableix “el dret a l’habitatge” en aquests termes: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització de sól d’acord amb l’interès general” .

Tot això és tan evident no hi ha cap discurs polític que discrepi de les afirmacions que acabem de formular. Tot i això, Espanya és un dels països d’Europa que menys recursos públics dedica a construir habitatges que estiguin al l’abast del conjunt de la població, habitatges socials, tant si són de propietat com de lloguer. I no serà per falta d’agents públics: en primer lloc el Govern de l’Estat, els governs autonòmics, els grans ajuntaments, fins i tot les diputacions i altres instàncies locals fruit de la mancomunitat. Però tot això ha servit de molt poc a la vista dels resultats.

Unides Podem i les seves confluències locals van fer d’aquesta qüestió una gran bandera. És el cas, elevat a exemple paradigmàtic, de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, que va guanyar la seva notorietat precisament en la lluita contra els desnonaments. Però el seu resultat pràctic no té res a veure amb l’imperatiu que va exhibir en altres temps. Després de 6 anys a l’Ajuntament, que no són precisament 4 dies, el seu rendiment de comptes és molt pobre i segueix basat enquè arribarà a fer i no en què ha fet. Tot això malgrat comptar amb recursos, atès que l’Ajuntament de Barcelona posseïa unes finances sanejades fins a la seva arribada, i instruments no només d’àmbit local, sinó també metropolità, per actuar.

I què dir de la Generalitat de Catalunya, el seu balanç encara és més pobre. I això es produeix en una autonomia on l’esquerra és àmpliament hegemònica, tant que, electoralment el centre i la dreta són residuals. Però el problema de l’habitatge no està entre les seves prioritats. Aquesta situació no és una exclusiva de Catalunya, però si és un dels llocs on els ciutadans paguen més cara la contrapartida: les okupacions.

El paper de Govern progressista d’Espanya és en aquest àmbit lamentable. No ha fet absolutament res en aquesta matèria per incentivar el desenvolupament de l’habitatge en comunitats autònomes i municipis, i això tot i disposar de la SAREB, la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, l’anomenat “banc dolent”, que concentra gran part del patrimoni immobiliari de les caixes d’estalvis que van fer fallida, i que el converteix en un dels principals posseedors immobiliaris d’Espanya. Perd diners públics a cabassos, però el Govern no ho ha tocat a fons per contribuir a la resposta de la manca d’habitatges. Posats a perdre diners que al menys tingui una rendibilitat social.

Aquest greu dèficit social ha donat lloc a un conflicte i abús social: l’ocupació d’habitatges com a activitat sistemàtica, que té la seva causa principal en aquella mancança, però en la qual incideixen més factors decisius. Un és la inèpcia de les administracions públiques, un altre la deficiència de la justícia en un doble pla, el de la legislació aplicable i el de la diligència en tramitar els casos d’ocupació que es produeixen. Però és el tercer de tots ells, en un determinat sentit, el més greu, perquè constitueix un abús dels propis governants cap als governats. Es tracta de l’actitud de part de les administracions públiques, començant pel propi govern Sánchez, i molt evident en el cas de Catalunya, i encara més al de Barcelona, ​​actuant com a còmplices o col·laboradors necessaris per acció o omissió de les okupacions.

El resultat final és que s’han generalitzat organitzacions, entre la delinqüència i la ideologia, que ocupen pisos habitats, amb el consegüent trauma per als afectats, als qui després fan xantatge demanant diners per abandonar aquella llar. En altres casos, en habitatges momentàniament buits, els okupes professionals els lloguen després a altres persones, exercint uns drets que no tenen. Aquest problema de l’okupació a l’àrea central de la ciutat de Barcelona ha donat peu a un maligna combinació amb el consum i tràfic de drogues

Però, per què passa això? la resposta és molt evident: perquè aquestes administracions públiques, les actuals responsables, van utilitzar l’habitatge com a bandera, el que fan ara és resoldre un problema públic de falta d’habitatge que ells no saben abordar ni canalitzar, a base de traspassar el seu cost als ciutadans, a la propietat privada. Però no la dels grans grups, que no semblen tenir una especial queixa, sinó la de les persones que veuen ocupada la seva residència, el seu segon habitatge o el pis buit que tenien per llogar; és a dir, persones com la immensa majoria de nosaltres. Aquest progressisme de cartró pedra descàrrega, un cop més, sobre els ciutadans i les seves famílies, la seva incapacitat per a resoldre problemes socials reals.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Creieu que el Govern d'ERC i Junts per Catalunya durarà tota la legislatura?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú