Quina gran paradoxa! Tot ha de ser natural menys la condició humana, que ha de ser dissenyada artificialment.
La realitat assenyala que en el mascle existeix una propensió biològica a la violència i també indica que els seus impulsos sexuals es produeixen de manera més directa i brusca que en la dona. Aquesta realitat explica, per exemple, per què la pornografia i la prostitució tenen tant èxit en els homes i molt més escàs en les dones. En el primer cas, perquè el procés d’excitació visual és molt primari en el mascle i en el segon cas perquè en té prou amb l’acte mecànic del coit sense massa preludis ni finals. Ambdues qüestions marquen clares diferències amb la dona i amb els seus respectius comportaments.
La violència és constitutiva de l’ésser humà i en particular de l’home, i totes les civilitzacions des del seu origen han generat cultures morals que la limitin i la canalitzin. La Bíblia, per posar un cas ben conegut, està plena d’exemples en aquest sentit i dels corresponents càstigs de Déu als excessos. És el cas paradigmàtic del gran Rei David.
N’hi ha prou amb llegir un sol llibre, l’escrit per Louann Brizendine, la neuropsiquiatra de la Universitat de Califòrnia a San Francisco, professora de medicina a Harvard, llicenciada per Yale en medicina i per Berkeley en neurobiologia. És l’autora d’un llibre ben conegut, El cervell masculí, on trobem les claus biològiques d’aquell comportament diferencial de l’home.
El que ha passat en el nostre temps és una cosa tan contradictòria que resulta inassimilable. Es tracta, per una banda, d’alliberar el desig sexual de tota constricció i límit, de manera que ho envaeix tot, incloses les lleis que es fan en funció d’aquesta consideració. L’imperatiu del desig de la subjectivitat se situa per sobre de qualsevol altre motiu. Ho exemplifica la llei trans, però també és la justificació fonamental de l’avortament massiu que cerca que l’acte sexual no tingui conseqüències per a la dona, malgrat el desenvolupament extraordinari dels mètodes anticonceptius.
La ideologia del desig és tan forta que ha portat l’esquerra a acceptar plenament sense matisos aquell avortament, que és constitutivament contrari al pensament de Marx, sobretot al Marx aristotèlic del primer volum d’El capital. El denominat alliberament sexual no és res més que això. I aquest fet, combinat amb el mercat, fa que la demanda sexual tingui una elasticitat sense límits.
El desenvolupament de la realitat virtual, l’augmentada, la IA i el desenvolupament de la farmacopea portarà el sexe a extrems encara més deshumanitzadors, en els quals acabarà per desaparèixer l’altre perquè ja no serà necessari. Tota la cultura actual ens prepara per a aquest nou desastre d’occident.
Sectors de dones preconitzen la insostenible teoria que es pot ser i estimular objecte del desig com una afirmació del nou empoderament feminista, i alhora proclamar que aquesta actitud res té a veure amb el descontrol d’alguns homes. Els raonaments del passat apel·lant a la prudència avui en dia són considerats afirmacions masclistes. La violència, sobretot sexual, abunda com mai i s’ha convertit en un greu problema social que s’ha estès com una pesta entre els menors d’edat. Violacions en grup, que eren estranyes a la nostra cultura, excepte en temps de guerra, són avui notícia freqüent als mitjans.
És la conseqüència lògica de voler conciliar el que és irreconciliable: viure sota la irresponsabilitat adàmica del sexe i al mateix temps refusar tot el que la nostra civilització ha après al llarg dels segles per encausar i donar-li sortida positiva al desig sexual.
Naturalment, com totes les imposicions ideològiques contra natura, aquesta ideologia acaba amb fórmules totalitàries que, entre altres aspectes, es concreten en la construcció d’un “home nou”, la nova masculinitat. No és la primera vegada a la història, ja ho van pretendre Mao, el comunisme bolxevic i els khmers rojos. Aquesta contradicció inassimilable es tradueix en la violència creixent, d’una banda, i, d’una altra, amb la consciència també en augment entre els homes de ser discriminats, que ja és majoritària en els joves i que supera el 40% en el conjunt.
Doncs bé cal dir que aquesta nova cultura masculina que no practica la violència, que respecta la dona, que enquadra la relació sexual en un acte d’amor i no d’imposició, ja existeix. És un dels models que proposa la concepció cristiana, que es tradueix en pràctica en aquells que se la prenen seriosament. El problema radica que aquest paradigma que canalitza i dona sentit als impulsos de l’home, és totalment, no ja refusada, sinó blasmada per la progressia que ens governa i per la cultura de la lluita de gèneres i la ideologia queer.
Loading ...
