Unió Europea

Cap al rellançament de la Unió Europea

La Unió Europea és el projecte polític més agosarat de la història contemporània. Es tracta d’unir els països europeus des de la pau i la solidaritat, sense la imposició d’una potència dominant, sense un federador. És la primera vegada que això es fa a la història d’Europa.  Unir  enemics seculars  i reconciliar-los semblava una missió impossible, però s’ha fet. I s’ha aconseguit d’una manera singular: a través d’una seqüència de períodes consecutius d’èxits i de fracassos,  de fases d’eurooptimisme  i d’europessimisme, amb crisis intermèdies. L’inspirador de l’estratègia d’integració de la UE, Jean Monnet, ja va avisar que Europa es faria “a cops de crisi” i que “seria el resultat de les superacions de cada crisi”.

El balanç de la integració europea és globalment positiu. Així ho creuen el 68 per cent dels europeus. És el percentatge més alt des de 1983, amb Espanya (75 per cent) a la part més alta dels eurosatisfets. Però al mateix temps, el 50 per cent pensa que la Unió Europea no va en la direcció adequada, i més del 60 per cent veu amb preocupació l’auge dels partits nacionalpopulistes, que pretenen revertir el procés d’integració.

Hem de remuntar-nos a finals del segle passat i començaments de l’actual (1995-2005) per trobar el darrer període optimista de la història de la Unió Europea. Es basava sobre quatre pilars fonamentals: la creació de l’euro (1999), el projecte de Tractat constitucional (2005), les ampliacions cap a l’est ( 2004 ) i l’Agenda de Lisboa (2000-2010), que prometia aconseguir en una dècada l’economia més competitiva del món, socialment justa i mediambientalment exemplar. Era tan gran aleshores la sensació d’eufòria a la UE que alguns analistes com el britànic Mark Leonard, avui president del prestigiós think tank European Council on Foreign Relations, amb seu a Brussel·lès, podia publicar un best seller amb el títol de “Per què Europa liderarà el segle XXI”(2005). L’espanyol Javier Solana, responsable aleshores de la política exterior de la UE, llençava la primera “Estratègia de seguretat“ de la Unió Europea (2003) que començava dient que “Europa no ha sigut mai tan pròspera, tan segura ni tan lliure com avui“, i   afegia que la UE estava envoltada d’un “cercle d’amics“. El comissari britànic Chris Patten presumia de que la UE tenia “armes de seducció massiva“ (2003), en contrast amb les armes de destrucció massiva de les que tothom parlava en relació a la guerra d’Irak.

Aquell panorama idíl·lic del canvi de segle va canviar radicalment a partir de 2005, any en que el Tractat constitucional va ser rebutjat en referèndum,  l’arribada de la Gran Recessió (2008 ) -comparable a la Gran Depressió de l’any 1929-  i de la crisi de l’euro (2010). Tots els quatre pilars que havien sostingut l’eufòria de la dècada precedent s’esfondraven –fiascos del  Tractat constitucional i de l’Agenda de Lisboa– o quedaven malparats –ampliacions a l’est cada vegada més problemàtiques , defectes congènits de l’euro.  Aquests defectes eren múltiples. Per una banda, els països de la zona euro no formaven una zona monetària òptima, és a dir, el grau d’homogeneïtat entre les seves economies era insuficient. Per altra banda, s’havia fet evident l’aberració d’establir una moneda única sense unió bancària, pressupostària, fiscal ni política.  Més tard les polítiques “austericides“ varen aprofundir els impactes socials negatius –desigualtat, afebliment de les classes mitjanes- que alimentarien els populismes.

Des de 2005 fins als nostres dies, la UE ha conegut un llarg període d’europessimisme que Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, ha qualificat de veritable “crisi existencial“. A les crisis econòmiques i socials s’hi han afegit la crisi dels refugiats, el Brexit, l’elecció de Trump a la presidència dels Estats Units i les ambicions expansionistes de la Rússia de Putin.

Avui  les tensions geopolítiques són molt notables. Europa ja no pot basar la seva seguretat en el paraigües militar americà; el conflicte d’Ucraïna evidencia el poder de Moscou a la seva antiga zona d’influència; s’obre una nova etapa de proliferació nuclear entre Rússia i USA; Xina tracta de projectar el seu poder econòmic reeemergent a l’esfera tecnològica i militar, i expandeix la seva zona d’influència a l’Índic, Àfrica, Amèrica Llatina i alguns països d’Europa, a través principalment de les “Noves Rutes de la Seda“. La UE representa avui, amb els seus 500 milions, solament el 7 per cent de la població mundial. D’aquí a 2030 la nostra població no haurà crescut, però sí envellit, mentre que l’Índia i la Xina rondaran els 1.500 milions. A l’any 2050 hi haurà 2.500 milions d’africans i cap economia europea estarà entre les set amb el PIB més alt a nivell mundial.

Davant d’aquest panorama tan amenaçador, és necessari superar la  “crisi existencial“ de la UE i rellançar el projecte d’integració europeu.  Macron ho ha intentat recentment, però el seu ambiciós projecte no ha quallat. S’haurà d’intentar novament a partir dels resultats de les eleccions europees del 26 de maig.

Només una Europa unida podrà jugar algun paper en els nous escenaris de governança mundial. Cal definir en quins camps volem actuar més conjuntament i com prendre les decisions oportunes sobre noves iniciatives europees. Ens cal reforçar la nostra política exterior i de seguretat , dotar-nos d’una veritable política migratòria comuna, reformar la Unió Econòmica i Monetària, consolidar la nova política social, invertir a llarg termini en grans projectes socials, seguir liderant la lluita contra el canvi climàtic, etc.  Tot això ha d’anar acompanyat d’unes  institucions també reformades i  legitimades democràticament, que retornin la confiança del ciutadà europeu en la UE. Cal recuperar l’entusiasme que despertava entre els ciutadans el projecte integrador en els seus començaments .

Europa encara és la primera potencia del món per PIB, per comerç, per cooperació al desenvolupament, per soft power, per qualitat de vida i per la defensa dels seus valors humanistes. No falten idees sobre el què cal fer. El que manca és voluntat política i el lideratge adequat.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú