llengua catalana

La llengua catalana com a símptoma

De què és símptoma la situació actual del català? Doncs com a mínim de dos fets. El primer és el seu retrocés com a llengua d’ús social, i sobretot en la seva valoració col·lectiva, que en el nostre cas és tan important com l’ús que se’n faci del català. Perquè és evident que al cantó del castellà, una de les grans llengües globals, i l’anglès d’ús generalitzat, el nostre petit domini lingüístic només es pot mantenir si la llengua és percebuda com socialment i culturalment valuosa.

Va ser precisament aquest factor el que va permetre durant el franquisme que el català es mantingués i fins i tot guanyés prestigi malgrat estar eradicat, no ja de l’àmbit oficial sinó de l’ensenyament, i amb serioses limitacions, en el seu ús en publicacions. Però aquella situació en la qual els castellanoparlants veien el català com una llengua de promoció, s’ha anat esvaint fins a perdre’s.

Avui les enquestes del mateix departament d’ensenyament assenyalen que l’assignatura que mereix menys consideració per part dels alumnes és la de llengua catalana, molt pitjor amb una valoració, com a assignatura, clarament inferior a la del castellà. Per tant, tot i ser comptat, les qüestions quantitatives no són suficients. Ni a l’escola ni a la societat. El fet que una administració tan gran i d’accés generalitzat, com és la de la Generalitat, sigui gairebé monolingüe per tot el que signifiquen tramitacions, no li ha atorgat més rellevància a la nostra llengua. D’altra banda, és ben evident que determinants cossos de l’administració, com els dels Mossos d’Esquadra, tenen un ús molt limitat del català en les seves relacions interpersonals en l’àmbit del desenvolupament de la seva missió.

El cas de TV3 mostra clarament la dimensió del problema. Aquesta televisió, la que té un cost per punt d’audiència més alt que el de totes les altres televisions, va néixer amb la missió fonamental de normalitzar l’ús del català. I normalitzar-lo vol dir estendre’l. Arribar a les llars que tenen el castellà com a llengua d’ús. Però ja fa anys que aquest objectiu de país ha passat a segon terme per servir-ne a un altre d’estrictament ideològic, que podríem etiquetar per entendre’ns com del “progressisme independentista“.

TV3 s’ha acostumat a viure en un nínxol de mercat, per cert cada vegada més envellit, limitat als catalanoparlants i majoritàriament de pare i mare catalana, el nucli fort de l’independentisme. Com les audiències estan molt fragmentades entre la multitud de canals, aquesta opció li permet exhibir una primera posició relativa que significa, però, que arriba al 15% com a molt de la població que té en el català el seu vehicle habitual tant a fora com a casa i que participa de determinades idees. Al mateix temps ha renunciat sempre en nom de l’audiència a dotar d’un nivell de qualitat cultural a la programació. TV3 promou el desert cultural de qualitat. En definitiva, per raons polítiques, ideològiques, s’ha renunciat al que era la missió fonamental d’estendre la llengua i cultura catalanes.

I aquesta és la segona qüestió en l’àmbit polític. L’independentisme del procés no ens ha dut a cap lloc des del punt de vista de l’autogovern, però en el seu viatge circular ha destruït tots els consensos bàsics del país, començant per un d’essencial que era el de la llengua. Avui és impossible entendre que es puguin produir acords com els que es van donar en el ja període de govern de Jordi Pujol, perquè el partidisme, la ideologia, prima per sobre el fet que caracteritza a Catalunya. La seva llengua.

Tot això es constata ara amb la dificultat per consensuar la nova llei del català. Primer es va despenjar JxCat de l’acord que havia establert amb ERC i el PSC. Ara, després de diverses estires i afluixes, amb la reintegració de JxCat a la negociació de l’acord per reformar la Llei de Política Lingüista, és el PSC qui comença a fer marxa enrere. Concretament, el secretari general del PSC, Salvador Illa, ha manifestat que “no la veiem (referint-se a l’última proposta sobre la modificació de la llei). Ens mantenim on estàvem, som de fiar i respectem el que signem. Sempre hem dit que s’han de complir les resolucions judicials, que el català ha de ser la llengua central, el centre de gravetat i que defensar-lo no ha de voler dir anar contra el castellà”.

Per tant, el que semblava la recuperació de l’acord amb el diguem-ne retorn de JxCat en realitat torna a obrir el meló de la discòrdia entre aquests partits i continua mantenint a la teulada l’acord sobre el català. Cal subratllar que, a més, aquestes converses que agrupen a la majoria de la cambra, deixen fora a partits que s’han exclòs de tot interès per aquesta qüestió, perquè la seva posició és obertament contrària, com és el cas de Cs, PP, molt allunyat a Catalunya del galleguisme amable que predica Núñez Feijó, i òbviament Vox, que és partidari d’un monolingüisme basat en el castellà.

Comparar aquest escenari amb aquell que existia en el període autonòmic dels anys 80 i 90 i els grans acords que es van produir al Parlament, només pot fer pensar que qualsevol temps passat va ser millor. És un signe de fracàs.

Coneixes el nou partit català CENTREM?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú