El Tribunal Constitucional (TC ) ha admès a tràmit els recursos de PP i Vox contra la LOMLOE (llei Celaá). Concretament el PP impugna 16 articles i dues disposicions addicionals. La part més important d’aquestes disconformitats se centra en que la llei vulnera el dret d’elecció dels pares i discrimina l’ensenyament concertat. Però el problema de la llei Celaá no acaba aquí, sinó que també significa una resposta en fals que farà perdre anys i recursos als problemes crònics i greus de l’ensenyament.
La taxa d’abandonament prematur és del 17,3% a Espanya, per només el 10,2% a la Unió Europea. L’índex de repetició de curs supera el 29% en el nostre país enfront el 13% de UE (això sí que ho millorar la Lomloe per la via ràpida de que ningú repetirà per definició). El rendiment mitjà va caure entre el 2015 i el 2019, 10 punts en ciència i 5 en matemàtiques. I per si tot això fos poc, el percentatge de joves entre 15 i 29 anys que ni estudien ni treballen, els nini, és del 15%, un dels més grans de la UE.
Tots aquests pèssims indicadors cal correlacionar-los amb el fet que Espanya encapçali el mapa de l’atur entre els menors de 25 anys a Europa amb un 38,3%. quan altres països mal situats, com puguin ser Grècia (35%), Itàlia (29%), Portugal (23%) i Suècia (24%), marquen diferències clares. Ningú pot pensar que aquesta xifra d’atur és absolutament independent del mal estat de l’educació, ni ningú pot creure que el problema crònic amb la productivitat de l’economia espanyola també sigui absolutament aliè a aquella circumstància.
La llei Celaá s’ha preocupat no de l’abordatge d’aquestes qüestions, que resol a base de rebaixar més encara el nivell d’exigència, sinó de postular una determinada ideologia que es concreta atribuint a l’estat la responsabilitat educadora dels alumnes, reduint la capacitat dels pares en aquesta missió, que és primordialment seva, i en asfixiar l’escola concertada.
És clar que sempre es trobarà personal que aplaudeixi l’orientació ideològica de la llei, perquè els polítics que tenim al capdavant no venen de sota una col. Han estat impulsats per cecs estats d’opinió.
Un exemple paradigmàtic és el que en molt poques línies resumia la periodista Begoña Gómez Urzaiz a La Vanguardia, on qualificava de cínics i patètics aquells que criticaven la llei perquè restringia la llibertat, tot afirmant que aquesta llibertat ja existeix perquè es pot anar a una àmplia xarxa d’escoles privades, és a dir, de pagament i alhora considerava que caldria liquidar tots els concerts perquè rebent finançament de l’estat, a sobre cobren una quota.
Si persones que tenen finestres obertes permanents als diaris i professionalment es dediquen a escriure són capaces de formular aquestes bestieses, és lògic que les lleis surtin com surten i els problemes com el de l’ensenyament s’eternitzin eternament.
Només cal recordar, per citar el cas de Catalunya, que la Generalitat només aporta 3.470 euros per plaça a l’escola concertada, quan el cost a la pública es de 5.640 euros. Naturalment, aquests més de 2.000 euros de diferència només poden sortir de les quotes dels pares i del major estalvi de l’escola concertada.
Per si això no fos suficient, es considera que reclamar que els pares puguin intervenir en l’educació moral i religiosa que els seus fills reben a l’escola pública és inadmissible, quan no es altra cosa que exercir un dret constitucional que reconeix una evidència natural: qui educa els fills són els pares, i quan no és així el desastre està assegurat. Segurament en el fet de no acceptar aquesta evidència radica també un dels problemes que fan que el rendiment escolar al nostre país sigui tan pobre.
Loading ...
