UP és l’única organització representada al Parlament en la qual els seus principals dirigents són dones. Ione Belarra, Irene Montero, Lilith Verstringe. Però malgrat aquest fet, no sembla anar-li massa bé ni recollir el potencial del feminisme. De passar de tenir 38 diputats en el seu moment màxim, als actuals 5, hi ha un món de diferència que s’ha produït en pocs anys, i que a més formen part d’una coalició, Sumar, formada per 17 organitzacions que només han assolit 31 diputats.
Aquest conglomerat a més ha deixat fora de tots els càrrecs de portaveus al Congrés als representants d’UP amb el que han perdut gran part de la seva visibilitat. Perquè per comparèixer en rodes de premsa hauran de forçar la circumstància i fer-ho en nom dels seus migrats 5 diputats.
El que va arribar a ser quasi una alternativa al PSOE ara pràcticament demana misericòrdia a Sánchez perquè mantingui a Irene Montero com a ministra d’Igualtat. És clar que si no és així, la catàstrofe d’UP encara serà més gran. És un escenari impensable quan Iglesias, vicepresident del govern, va decidir que l’abandonava per concórrer i fracassar en les eleccions autonòmiques de Madrid nomenant Yolanda Díaz, que ni tan sols era d’UP, com a successora en el govern.
En aquesta doble decisió d’Iglesias, deixar la vicepresidència i passar-li el testimoni a Yolanda Díaz, es troba el principi de tots els mals d’UP, que després els seus propis errors i limitacions a l’hora d’actuar com a govern, s’han accentuat. Aquest fet més la mala relació amb els socis menors han portat a una situació en la qual el partit està pràcticament liquidat de l’escena política espanyola. I, a més, en té consciència, perquè si no no s’explica la humiliació extraordinària que va significar que vetessin la presència a les llistes electorals d’Irene Montero tot i ser ministra en exercici.
Al llarg d’aquests anys de romandre al govern ha demostrat que no té cap projecte alternatiu i que només sap plantejar, amb més o menys fortuna, peces soltes que serveixen per al que serveixen, però que en cap moment permeten pensar en una visió global alternativa des de l’esquerra. Fora de qüestions relacionades amb la igualtat de les dones i els transsexuals i homosexuals, en part fracassades, el bagatge global és molt magre. I les propostes que Belarra va fer en l’acte de partit del passat dissabte 16 de setembre a Madrid accentuen aquesta impressió: congelar els lloguers durant tota la legislatura, com si això resolgués el problema de l’habitatge, abaratir la cistella de la compra i el transport públic, difícil d’assumir en un projecte de congelació de despesa, apujar el salari mínim a 1500 euros i ja ho pagaran les Pimes i els autònoms amb treballadors, derogar la llei mordassa, renovar el CGPJ i “abans que res, continuar gestionant el ministeri d’Igualtat amb l’actual ministra al capdavant”. És evident que aquestes propostes estan lluny de configurar un projecte alternatiu.
Per la seva banda, els comuns de Colau, perduda l’alcaldia de Barcelona, avancen cap a un procés de marginalitat política important. Actualment, tenen 5 diputats al Congrés, 4 per Barcelona perquè el cinquè és d’UP, i 1 per Girona, perquè el de Tarragona és d’IU. Però el pitjor és que les enquestes en unes eleccions catalanes el situen en 5a posició superada amb molt avantatge pel PP. Possiblement, el previsible pacte amb Collboni i l’entrada al govern els hi atorgui més marge per als alts càrrecs i garanteixi la continuïtat dels actuals llocs de treball. Però això pot significar salvar els mobles, i en cap cas revertir la tendència de l’electorat.