Aquest conflicte bèl·lic, junt amb el de Gaza, està deteriorant la UE i accentuant els altres problemes que ve acumulant sense resoldre.
La primera qüestió ve motivada per la forma diferent d’actuar en un cas i en l’altre. Oposició frontal a Rússia com a potència agressora, però silenci i comprensió per la resposta excessiva d’Israel a Gaza. Una cosa és el dret a la defensa, i una altra molt diferent és l’inexistent dret a esclafar l’enemic sobretot amb les figures interposades de víctimes civils.
La situació d’Ucraïna qüestiona fortament la visió i pràctica política de la Unió. Una potència de segon ordre, Rússia, ataca un altre país veí, Ucraïna. La seva capacitat militar és la que mostren: fa una ofensiva i obté uns objectius molt limitats malgrat la feblesa inicial de l’exèrcit ucraïnès. El PIB rus que alimenta la seva capacitat militar és lleugerament menor a l’italià i una mica més gran que l’espanyol. No és un perill per a Europa, però ha volgut ser vist sempre així.
Va començar quan els EUA amb l’aquiescència europea va propulsar el “Maidan”, la revolta que va impulsar el govern ucraïnès democràticament elegit perquè era prorús. Aquell és l’origen de tot el que ha vingut al darrere, accentuat per la voluntat explícita d’incorporar Ucraïna al bloc occidental, trencant així l’statu quo acordat amb Rússia de mantenir aquests països limítrofs en una situació de neutralitat.
El resultat és una guerra estancada que Ucraïna mai podrà guanyar i Rússia mai cedirà Crimea, primer perquè històricament sempre ha estat russa i segon perquè és la porta vital al mar Mediterrani. Les zones avui ocupades, abans de la guerra eren obertament russòfiles per llengua, cultura i economia. Seria lògic després del desastre humà i material que pateix Ucraïna arribar a una pau i reconstrucció basada en la màxima pau per territoris que no és la primera vegada que s’aplica i que té en Finlàndia un bon exemple.
Després de l’última guerra amb l’URSS va cedir una part de la zona de la Carèlia finesa a canvi de la neutralitat i la coexistència amb l’URSS. El resultat ha sigut un gran desenvolupament econòmic de Finlàndia, molt millor que el rus. Aquest és l’únic camí perquè, a més, les sancions econòmiques a Rússia han fracassat i la previsió pel 2024 és que retorni a un creixement notable. Aquesta guerra i la posició europea ha llançat Moscou en mans de la Xina, un canvi radical en la nostra història que podem pagar molt car en el futur. El sud global està amb Rússia o és neutral i en cap cas comparteix les posicions europees que han perdut influència a mans plenes, com ho constata el seu retrocés a l’Àfrica, malgrat els diners que porta esmerçats.
La guerra d’Ucraïna genera uns costos extraordinaris per a Europa que són acumulatius en l’àmbit militar i humanitari, ‘però també ha estat un factor inflacionari i ara és una causa més que s’afegeix al disgust de la pagesia, sobretot, i en aquest cas als països centreeuropeus i orientals de la UE.
Però el pitjor de tot és que Ucraïna està exhausta. El mig milió de voluntaris que formen el gruix de l’exèrcit fa 2 anys que combaten sense descans. Han patit baixes terribles i el conjunt presenta una fatiga de batalla extraordinària. Es necessita una nova mobilització de mig milió més d’homes i aquest és el problema perquè el que es fa notar al país és que passada la primera onada de patriotisme, a l’inici de la invasió, ara la gent comença a estar farta de la guerra.
Els que estan lluny del front han buscat normalitzar les seves vides i en bona part ho han assolit i no estan disposats en gran part a què els enviïn a la batalla. Un altre gruix senzillament ha abandonat el país.
La nova llei de mobilització que s’està preparant té molta retòrica, però la realitat és que criden a integrar-se a l’exèrcit persones compreses entre els 18 i 60 anys en determinades condicions. Només aquest fet ja dona una idea del grau de desesperació. Si es completa aquesta lleva, 1 milió d’homes haurà estat subjecte a les conseqüències de la guerra, com a morts, ferits, discapacitat o senzillament afectats pel trauma bèl·lic. Com es podrà refer el país en aquestes condicions?
Això, sense contemplar l’aspecte més material del cost, ja que la nova llei preveu que cada soldat rebrà 500 euros. Això representa que només en salaris l’exèrcit ucraïnès gastarà 500 milions d’euros al mes, una xifra de la qual ni de lluny disposa i que haurà de ser aportada per Europa i uns EUA cada vegada més allunyats del conflicte.
O la UE canvia la seva nefasta política en el cas de la guerra d’Ucraïna, o el problema acabarà arrossegant-la a una crisi interna.
O Europa canvia la seva nefasta política en el cas d'Ucraïna, o el problema acabarà arrossegant-la a una crisi interna. Click To Tweet
Loading ...
