La guerra del Sud

A “La Ilíada”, epopeia amb la qual s’inicia la tradició literària de la nostra cultura, revesteix una importància especial la narració de les honres fúnebres rendides a dos guerrers caiguts en combat. Descriu primer el funeral de Patroclo, en què “tal com sanglota un pare cremant els ossos del fill, així mateix sanglotava Aquil·les en cremar els ossos del seu amic”. Explica després com, en assabentar-se Príamo de la mort d’Hèctor, demana a Aquil·les que li lliuri el cos del seu fill, accedint-hi aquest commogut pel dolor del vell rei; i aleshores, “durant nou dies van portar abundant llenya, i quan per desena vegada va aparèixer Eos, que porta la llum als mortals, van treure, amb els ulls plens de llàgrimes, el cadàver de l’audaç Hèctor, el van posar damunt la pira i li van calar foc”. Homer clou el seu poema amb aquest vers: “Així van celebrar les honres d’Hèctor, domador de cavalls”.

Molts segles després, a l’altre extrem de la Mediterrània, però dins l’àmbit de la mateixa cultura, una pàtria va consentir gairebé muda l’enterrament de diverses desenes dels seus fills, que van trobar la mort en un Yak-42 accidentat a Turquia, sense preocupar-se abans d’identificar amb diligència les seves despulles. Avui, la pàtria també ha estat mesquina amb el capità de la Guàrdia Civil, senyor Jerónimo J. M. i el guàrdia civil, senyor Germán P. G. (els cognoms dels quals no he sabut trobar), caiguts en acte de servei a la Guerra del Sud.

Dic Guerra del Sud, perquè els episodis que se succeeixen a la costa andalusa són autèntiques accions de guerra, ja que una guerra és la que enfronta els comandos de narcotraficants amb les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Una guerra diferent de les velles guerres pel territori, com són la guerra d’Ucraïna i les de l’Orient Mitjà.

En efecte, com ha escrit el professor Álvaro d’Ors (“Bien común y enemigo público” (2002)), la globalització del món ha produït el resultat del qual han sorgit algunes noves formes de guerra, heterogènies en les seves causes, que han deixat de ser guerres territorials d’exèrcits estatals enfrontats en la pugna per dominar el sòl de l’enemic, per convertir-se en nous conflictes amb l’objectiu d’aconseguir només una posició d’avantatge que permeti l’obtenció d’un benefici econòmic. Guerres per l’hegemonia econòmica. Una guerra, en el cas de la Guerra del Sud, per assegurar la impunitat en una zona crucial per al negoci de la droga.

Així les coses, no cal rumiar gaire per entendre amb facilitat que els servidors públics —les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat— que assumeixen la protecció de la població i la defensa de l’Estat en aquesta nova classe de guerres són soldats. Soldats que, com a tals, són mereixedors de la consideració i la dotació que mereixen tots aquells que han assumit, pel seu ofici, l’obligació de complir amb el seu deure fins a les darreres conseqüències. Ai de la nació que no honra els seus soldats! Està morta.

Per aquesta raó resulta inacceptable el comportament del Govern d’Espanya i del Partit Socialista que el vertebra, amb motiu de la mort en acte de servei, i en unes condicions de dotació precàries, dels dos guàrdies civils als quals només identifiquem per les inicials dels seus cognoms, negant-los així la individualització que exigeix i mereix el seu sacrifici.

Com és possible que no assistissin a les seves exèquies ni la ministra de Defensa —Margarita Robles— ni el d’Interior —Fernando Grande-Marlaska—? Com és possible que la candidata María Jesús Montero hagi parlat d’accident laboral fins que se li va arrencar amb fòrceps una rectificació?

Pobra Espanya, que ja no encerta ni a enterrar els seus morts amb decòrum!

Però cal recuperar sempre l’esperança. Cada dia comença de nou la història per als homes i dones que s’hi incorporen. I segur que en algun d’aquests homes i dones influirà, en un futur no llunyà, el record d’aquests soldats que van lliurar la seva vida en una tasca que era la seva missió. Només eren uns soldats, però —observata lege plene— van ser fidels fins a la mort. Gràcies i descansin en pau.