La greu crisi de les institucions catalanes

Un conjunt d’escàndols commouen les més altes institucions catalanes i posen en relleu la nostra feblesa institucional. La coalició que ens governa, més que construir una Catalunya forta, està degradant la Generalitat; Parlament, govern i les entitats que d’aquestes depenen.

En pocs dies s’han produït un seguit d’escàndols que apunten tots en la mateixa direcció: la de fer servir les institucions en benefici d’uns quants. És el que ha passat amb l’escàndol dels sous i primes a personal prejubilat, que cobraven per sobre del seu nivell salarial precisament per no treballar i alhora mantenien la titularitat de la seva plaça, el que obligava a crear-ne de noves o a fer contractacions temporals. Es digui el que es digui, cap de les meses del Parlament d’ençà que aquest fet es va iniciar en el període de la presidència d’Ernest Benach, està afectat per aquest afer. Per acció o per omissió, però ambdues causes assenyalen responsabilitats. Per tant, estan afectats la institució més important de Catalunya i la majoria de partits polítics que, en el transcurs d’aquests anys han tingut representació a la mesa.

La ignorància, de la mateixa manera que no justifica cometre un delicte, tampoc justifica contribuir a irresponsabilitats d’aquesta mena. El fet encara esdevé més greu quan els tres membres de la comissió del Parlament perquè es compleixi la llei de transparència de la cambra, han plegat. Bayona, un dels tres dimissionaris i lletrat, ho ha fet perquè considera “que no ha pogut fer-ho com hauria volgut”, perquè hi ha hagut un procés sistemàtic d’ocultació de dades per part del mateix Parlament que, en cap cas la mesa que el governa ha volgut o ha sabut resoldre.

Hi ha un segon fet personal però simptomàtic. Tot el que ha estat mirar cap a una altra banda amb el tema dels privilegis econòmics, va ser cacera de bruixes contra el diputat Eduard Pujol, que va ser obligat a dimitir perquè hi van haver denúncies mai formulades davant de justícia de dues dones que van dir que les havia assetjat. La seva declaració d’innocència, i, per tant, la presumpció, no van servir de res. Com tampoc va servir el que aquestes dones no substanciessin mai davant la justícia la seva acusació.

El resultat és molt perillós per a una democràcia, no és una anècdota. Perquè es tracta d’un diputat electe que en teoria només respon davant els seus electors i si és el cas davant una sentència que invalidi la seva representació. Si això no es produeix, aquesta persona és intocable, no tant per ella mateixa, sinó perquè representa l’expressió de la voluntat dels ciutadans. Però totes aquestes consideracions formals i de principi no van servir de res i els seus propis companys el van defenestrar. Posteriorment, tot ha anat quedant en res. S’ha vist que no hi va haver tal assetjament, i no només això, sinó que ara una de les dues dones està inculpada pel jutge per haver estat ella qui va pressionar i perseguir a Pujol, perquè veia en la seva condició de diputat un punt feble quan realment hauria d’haver estat tot el contrari.

Quina societat sana, quines institucions democràtiques fortes volem construir si esdevé que els diputats són tan poca cosa? Cal reparar, però, en el motiu de màniga ampla davant les corrupteles administratives, actituds de revenja injustificables quan es tracta d’una qüestió vinculada a les polítiques de gènere.

Hi ha un tercer capítol que assenyala aquesta preocupant feblesa institucional i fa referència als acords assolits per primera vegada en molt temps per cobrir una sèrie de càrrecs importants com la Sindicatura de Comptes o la presidència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya d’entre altres, que exigeixen pel seu compliment majories qualificades. L’acord del govern amb els socialistes ha permès cobrir-les. Els acords han estat celebrats com un bon pas endavant en el sentit de recuperar la normalitat de les institucions, perquè és necessari advertir que aquests, en bona part, estan viciats per la partitocràcia.

El que hi ha hagut no és un acord per acollir persones amb consensos amplis, sinó purament i simplement una distribució de càrrecs entre partits. Tu et quedes aquest i jo aquest altre, i tots contents. Formalment, és un progrés, realment és un aprofundiment més de la partitocràtica, de la política de quotes que corromp el nostre sistema polític. Sembla que sigui impossible que els nostres partits polítics es posin d’acord per trobar persones de gran qualitat, amb independència de criteri, que puguin obtenir una àmplia majoria política. Aquí si la gent no va amb el carnet a la boca, si no gaudeix de la protecció d’algun partit, les persones de qualitat poca cosa tenen a fer, perquè el sistema és incapaç de reconèixer aquests valors, que són precisament els que enforteixen els països.

I per si no fos prou tot això, el Parlament ha tornat a relliscar per enèsima vegada, i no sortim de la misèria moral, amb les dietes per desplaçaments. Malgrat que aquest escàndol ha esclatat diverses vegades, el fet que els diputats percebin dietes per a desplaçament que no han de justificar ni pagar impostos, continua sense resoldre’s. I ara, pocs dies després de l’escàndol dels prejubilats d’or, ha aflorat que, malgrat que la majoria de tasques parlamentàries es fan a distància a causa de la covid, tothom continua cobrant dietes de desplaçament, i no són petites. Les més modestes són per a aquells que viuen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Una persona que tingui el seu domicili a Sant Cugat, rebrà com a dieta lliure d’impostos més de 17.000 euros, que és el que es pressuposa que li costa anar de casa seva al Parlament i tornar. Com si les extraordinàries retribucions que perceben els diputats no fossin suficients per assumir aquesta despesa.

A quants treballadors del nostre país, l’empresa els hi subvenciona amb dietes el fet d’haver d’anar cada dia a treballar? Molt pocs. En el debat polític es planteja sempre la qüestió entre una elit que guanya molts diners i la majoria que en guanya poc, i es deixa de banda un escàndol més gran que creix dia a dia, que són els privilegis dels polítics i també de molts funcionaris que tenen ingressos desmesuradament alts en relació amb les retribucions de la societat civil i avantatges extraordinaris com els que acabem d’apuntar.

 Loading ...